El genocidi a Gaza explicat per Yuval Abraham i Rachel Szor al documental Naza, premi del jurat a la Mostra de Venècia, exposa bàsicament els testimonis de membres de l'exèrcit i la intel·ligència israeliana encarregats d'aniquilar utilitzant la IA per identificar ciutadans indefensos a l'interior de la franja.
Pòster del documental 'Naza'
Al documental, apareixen 24 militars que parlen amb fredor des de punts ocults de Tel Aviv, protegits per la foscor de la nit que, modificant els seus rostres i veus, relaten una màquina de matar palestins aterridora per la seva fredor.
La narració dels militars israelians que s'acusen a si mateixos dels crims del seu exèrcit és inenarrable per la distància que s'imposen com a homes sense ànima. Després de 70.000 civils morts, Occident no mostra reaccions clares, salvant el cas d'Espanya, que lidera el grup en què es troben Sud-àfrica, Senegal o Bolívia, entre d'altres.
Fins ara s'ha imposat la banalitat del mal; caminar de cara, mentre altres són aixafats i no es veuen ni tímides reaccions en països realment poderosos, excepte el cas d'Espanya, membre de la UE. El passat mes de setembre un total de 40 Estats, la majoria de segon rang internacional, integrants del Grup de l'Haia, van mostrar la seva defensa del dret internacional davant el genocidi israelià a Palestina.
Aquests països defensen la Cort Penal Internacional (CPI), que es regeix per l'Estatut de Roma i jutja persones individuals per crims greus contra la humanitat.
Víctimes mortals, dany col·lateral
La llibertat comença aquí. Ara sabem que per opinar hem de triar primer contra els nostres cors; triar el que ens exigeixen les potències entre la colonització sagrada del Mur i la llei de les mesquites. Al llarg de tres anys d'extermini, els que aixecaven la veu eren titllats d'antijueus per un règim que es presenta amb valors democràtics i que, tanmateix, està sota el domini de les èlits nacionalistes, militars i religioses.
Naza, acrònim de l'expressió hebrea nezek agavi, significa “dany col·lateral”, un terme inventat per maquillar el nombre de víctimes causades pels atacs aeris, seguits ara d'una guerra de baixa intensitat a través de la fam, de míssils terra-terra i d'armes convencionals.
És el cinisme aterridor de Bibi Netanyahu, el primer ministre d'Israel caigut del cel com un Cthulhu de Lovecraft, un núvol de dolor i mort propi del geni de Providence (Rhode Island), reduït a la dura realitat a la franja, davant el mar Mediterrani.
El terme Naza actua com un eufemisme de la deshumanització de l'innocent. Posa el focus en la víctima i no en el botxí que confessa els seus crims amb absoluta normalitat. El món àrab, políticament fraccionat, es mou entorn de les seves referències culturals, no únicament musulmanes.
Un dels seus màxims exponents, el poeta Mahmoud Darwish, va afirmar que hauria preferit una Palestina lliure abans que escriure un sol poema. Parlem de Darwish, palestí, escriptor de referència, mort el 2008, la seva obra va homenatjar les víctimes dels camps de refugiats.
Tots els genocidis constitueixen el fracàs de la humanitat. Encara que el govern israelià acusa els dos directors del film-documental d'inventar-se testimonis, la veritat és que tots dos van mantenir contacte durant més de tres anys amb un centenar de fonts a més de comptar amb la ingent documentació aportada pel diari britànic The Guardian.
Com a guanyadors del premi especial del jurat a Venècia són una bofetada de realitat a aquells que segueixen negant l'evidència, aplicant una reconfiguració dels fets per part d'Israel a través de les paraules. Què estem disposats a acceptar? Acceptem que les víctimes a Gaza intenten sobreviure per explicar la seva història.
Una lectura incòmoda, la fi de la indiferència
I sembla, finalment, que l'anàlisi racional és la millor resposta, continguda al llibre coral L'antisemitisme com a excusa (Icaria) que s'endinsa en una de les controvèrsies intel·lectuals i polítiques més decisives del nostre segle, com és l'ús de l'acusació d'antisemitisme per bloquejar crítiques a l'Estat d'Israel, limitar la llibertat d'expressió i redefinir els límits del que és políticament acceptable.
Portada de 'L'antisemitisme com a excusa'
A través d'assajos de Judith Butler, Naomi Klein, Frédéric Lordon, Houria Bouteldja o Françoise Vergès, entre d'altres, el llibre analitza com memòria històrica, identitat, poder i geopolítica s'entrecreuen en una batalla cultural que travessa centres de pensament, mitjans, institucions i moviments socials d'arreu del món. Mereix una lectura incòmoda, provocadora i necessària fins i tot per als més neutrals.
Les seves respostes als interrogants sobre allò inenarrable encaixen com un guant amb la major part dels moviments propalestins viscuts als carrers d'Europa i Nord-amèrica, als diaris i als mitjans audiovisuals que s'atreveixen amb el tema. Neix una resistència contra la impunitat. És la fi de la indiferència.
I un pont obert a Hamas sense acceptar-ne les atrocitats, però definint-lo “com una forma de resistència armada a la colonització”, escriu Butler, professora de Berkeley (Califòrnia).
No es tracta de glorificar Hamas, però dient que és purament i simplement terrorista, aquesta organització i els seus simpatitzants al món també serien terroristes en potència; si ho acceptem, estaríem dient que “els escuts humans que protegeixen aquesta organització també són terroristes en potència i, per tant, els assassinats massius de palestins estarien justificats”, insisteix Butler.
Hamas va néixer el 1993, Acords d'Oslo, que van resultar ser un absolut engany al poble palestí que mai va rebre la transferència d'autoritat promesa. El 7 d'octubre va marcar actes exacerbats que els analistes han condemnat repetidament.
“Però aquella data no mancava de context”, afirma Butler. Explicar no és exonerar i és necessari; només contribueix a posar ordre en la història de la dominació israeliana. Descartada la via dels dos estats, la coexistència no pot funcionar sense condicions d'igualtat: “Si he de morir, relateu la meva mort com una faula” (Refat Alareer).
La història pren cos quan es viu al seu costat. Butler, d'origen jueu, forma part dels intel·lectuals exsionistes —recordant la mateixa Hannah Arendt— i defensora del dret davant l'actual ofensiva contra la llibertat d'expressió. Està indissolublement lligada al fet de narrar la veritat a través de vides col·lectives.
La Nakba ha durat cent anys
La causa palestina guanya simpatitzants, però Palestina minva com a territori, tal com s'està veient en la neteja ètnica dels colons a Cisjordània. Els ciutadans autodenominats jueus, fills d'una cultura heretada, van deixar un dia el contrapunt de l'Escola de Frankfurt per instal·lar la seva nació en una cristal·lització conservadora, “un gir a la dreta que engrana amb la ideologia nacionalista de la post-globalització, quan el judaisme es va desplaçar cap a l'eix del món occidental”, escriu Enzo Traverso a La fi de la modernitat jueva.
'La fi de la modernitat jueva'
La qüestió palestina té un segle d'història, des que van arribar a la seva terra els primers colons, amb suports francesos i britànics interessats a mantenir una base afí a l'Orient Pròxim. Només amb la creació de l'Estat israelià, la comunitat internacional del final de la Segona Guerra Mundial va provocar l'expulsió d'un milió de palestins del seu territori.
Va ser la primera Nakba (‘catàstrofe’ en àrab) i el mateix Ben-Gurión (primer ministre de l'Estat d'Israel entre 1948 i 1953), quan va proclamar el principi “des del Jordà fins al mar”, va deixar clar que si Israel té l'oportunitat d'expandir-se i ocupar més territori ho farà; i, efectivament, l'any 67, Israel va ocupar els territoris de Cisjordània, Gaza i Jerusalem oriental.
A partir d'aquí van arribar, la Primera i la Segona Intifada, la invasió del Líban per part d'Israel (sota el comandament d'Ariel Sharon) les massacres de Sabra i Shatila i de Jordània. La Nakba no s'acabava mai; ha durat cent anys, fins que va arribar la barbàrie a Gaza, com a reacció desmesurada i desproporcionada davant l'atemptat de Hamas el 7 d'octubre de 2023, amb més de mil morts. A la franja hi ha hagut incursions, operacions i bombardejos. El dret internacional no serveix com a dic de contenció davant la barbàrie.
Fa un any Israel i Hamas van signar un acord d'alto el foc, com a primera fase d'un pla de pau proposat pels Estats Units. Quina és la situació actual a la Franja de Gaza? Des d'aquell dia Israel mata diàriament cinc, sis o set persones… i no surt a les notícies perquè sembla que la gent ha normalitzat la situació.
Ara es produeix una prolongació del dolor, un genocidi silenciós, que bombardeja contínuament tot el que quedava dret per deixar encara més inhabitable el territori. L'alto el foc va ser una falsedat, va alimentar el narcisisme de Donald Trump i va legitimar Israel a prendre el 55% del territori.
Israel té un control absolut dels sistemes de comunicació a Gaza; tots els telèfons mòbils estan sotmesos a vigilància. Un programa d'intel·ligència artificial va identificar i rastrejar presumptes membres de Hamas i, finalment, va bombardejar les seves llars, garantint així que també morissin les seves famílies i tots els veïns d'un edifici.
La xifra estàndard de palestins assassinats en un bombardeig, considerada acceptable pel comandament israelià, va ser de 20 morts al dia durant la massacre des de l'aire. Però els autors de Naza ofereixen un balanç més realista i macabre: en alguns casos es van comptar fins a 500 víctimes mortals en un sol dia.
Els espies de l'Exèrcit de Netanyahu han localitzat munts d'objectius, tants que pràcticament inclouen tota la població de Gaza. És el dany potencial de la fossa comuna. Exactament per aquest motiu, Aïsha Azoulay (coautora de L'antisemitisme com a excusa), afirma que “les ruïnes de Gaza han de ser habitades per poder ser rehabilitades”.
Brussel·les no es mou
L'escenari dantesc a la Franja on han mort milers de nens sota les bombes, mostra com els gossos es mengen cadàvers i tot escasseja: menjar, aigua, medicaments, metges i hospitals entre els quals només es compten les organitzacions no governamentals vinculades a Nacions Unides.
Un any després de l'anunci de l'alto el foc, se segueixen documentant atacs, enormes necessitats humanitàries i restriccions a l'entrada de subministraments i equips essencials a Gaza. Una de les mesures més contundents que la Unió Europea té a l'abast per aturar aquest horror és la suspensió de l'Acord d'Associació amb Israel. Però Brussel·les no es mou.
A Naza, soldats i membres de la intel·ligència israeliana expliquen a càmera (amb la seva veu i rostre distorsionats) les barbaritats que han comès. És la denúncia que milers de ciutadans ja poden veure als cinemes. Tanmateix, la reacció d'Israel i la seva influència en països com els EUA i Alemanya justifica la matança perpetrada sota el mantell protector de les conseqüències de l'Holocaust nazi, un argument desmuntat pel citat llibre de Butler i altres experts.
“Qui ho ha de veure són els israelians, els nord-americans i els alemanys”, diuen els directors de Naza. La pel·lícula de realitat sense ficció, les conseqüències de la qual remouen consciències i fonamenten els moviments democràtics arreu del món, ha mogut els fils que transporten a Occident la deshumanització de l'altre, el palestí.
La projecció del film al Festival de Venècia, va ser com una dutxa freda de realitat per a aquells que segueixen negant l'evidència, i la posterior resposta des d'Israel va ser el desmentiment total esperat.
Abraham i Szor repetien l'èxit de 2024 amb No Other Land, signat a vuit mans per dos directors palestins, Basel Adra i Hamdan Ballal i dos israelians, Abraham i Szor. Aquella pel·lícula, narrada amb una precisió molt propera al vertigen i a l'espant, podria rivalitzar amb Alfred Hitchcock o John Carpenter, directors de culte.
Estem despertant d'un somni germinat davant un present insuportable com va ser el setge sota els obusos, quan Israel impedia l'entrada a la franja d'aliments, aigua i medicines. Human Rights Watch va qualificar la situació d'apartheid i, uns anys abans, l'escriptor israelià David Grossman va dir sentir-se avergonyit després de visitar Cisjordània, com recorda Jaume Asens al seu llibre Gaza després d'Auschwitz (Finestres).
La reacció arriba tard, però arriba quan la població europea entén el que ja sabia i no s'atrevia a anomenar: l'antisemitisme és l'excusa utilitzada per Netanyahu i el seu govern davant els que critiquen el seu horror. El pes històric dels camps d'extermini nazis ha actuat com el gran pretext del genocidi a Gaza. Quelcom incomprensible, antinatural i cruel.