De petit vaig patir coulrofòbia, tot i que aleshores no sabia que es deia així la por als pallassos, i no només perquè, com deia el meu difunt amic Jaume Perich, “els pallassos riuen per fora i ploren per dins, motiu pel qual solen tenir tan poca gràcia”. Hi veia alguna cosa sinistra i em mantenia a una prudent distància quan me'ls trobava en algun aniversari infantil.
La figura del clàssic august, especialment, em resultava aterridora, amb aquella cara blanca, les celles, els llavis i la llàgrima pintats i aquell cucurutxo ridícul al cap. Sense saber gaire bé d'on em venia, intuïa en l'august algun desviament sexual especialment repugnant.
Curiosament, em vaig curar de la coulrofòbia a l'aniversari d'un cosí meu, quan em vaig creuar, anant al bany, amb els dos pallassos de torn discutint a crits pel repartiment dels diners d'aquell bolo. Només aleshores vaig captar, rere el maquillatge, l'autèntic rostre dels clowns: necessitaven la pasta com qualsevol de nosaltres, i això els desposseïa de la seva capacitat d'espantar-me.
La idea del pallasso com a quelcom terrorífic no només se'm va acudir a mi. Stephen King la va portar al paroxisme amb Pennywise, el monstre que menja nens de la seva novel·la It (adaptada a la televisió i al cinema). I John Wayne Gacy, violador i assassí de menors, va interpretar a la vida real el paper del pallasso com a criminal que s'acosta als nens sota una aparença humana i bondadosa.
Pallassos presumptament assassins
Han penjat a Disney Plus un documental que aborda el tema dels pallassos assassins titulat Clown panic i que s'endinsa en un estrany fenomen que va tenir lloc als Estats Units l'any 2016. La cosa va començar en una petita localitat de Carolina del Sud, aquell estat tan lloat pels Byrds a la seva bonica cançó Hickory wind.
Cartell del documental 'Clown Panic' de Disney Plus
Un bon dia, un nen es va creuar en un bosc proper amb un tipus vestit de pallasso que el mirava fixament sense moure's del lloc. El nen va sortir corrents —ho expliquen al documental, ja adult, però encara marcat per l'experiència— i es va ficar al llit, però no va trigar gaire a sentir algú que caminava per fora arrossegant cadenes pel terra i proferint uns gemecs molt inquietants.
El fenomen es va repetir en altres pobles propers, i d'aquí es va anar estenent per tot Estats Units, fins a convertir-se en un problema generalitzat, ja que es produïen arreu albiraments de pallassos presumptament assassins. Internet es va omplir de vídeos al respecte, la majoria falsos.
Els pallassos de veritat van veure molt reduïda la seva captació de fons a través de la canalla. I, el que és pitjor, ningú entenia a què venia aquella proliferació de pallassos sinistres que mai arribaven a matar ningú, però feien molta por.
El director del documental, el britànic Ed Perkins —a qui vam conèixer, per bé, amb el seu llargmetratge Tell me who I am (Digue'm qui sóc, 2019)— planteja la seva obra com un estudi de la coulrofòbia com quelcom ben arrelat a la nostra cultura, apuntant que, des de l'inici dels temps, hi ha hagut alguna cosa ambigua en el món dels pallassos, una voluntat dissimulada de polisèmia en un ofici suposadament cridat a divertir els nens, però també a aterrir-los.
Perkins no troba resposta al fenomen massiu que es va materialitzar l'estiu del 2016, presentant-nos-el com una explosió ocasional d'alguna cosa que sempre estarà present a la nostra cultura, la por (irracional?) als pallassos, que pot mantenir-se latent durant molt de temps, però mai desapareixer del tot.
L'èxit de la trilogia Terrifyer (cinema escombraria de la pitjor espècie, com vaig deduir després d'empassar-me mitja hora de la primera entrega), protagonitzada pel clown més fastigós de tots els temps, certifica la popularitat del pallasso sinistre com a personificació de l'Home del Sac, proporcionant nous motius per a la coulrofòbia.
El que va començar a Carolina del Sud pot tornar a succeir quan menys ho esperem. O fins que els nostres problemes amb els pallassos es resolguin sols, com em va passar a mi amb els dos pobres desgraciats de la primera comunió del meu cosí.
En qualsevol cas, sigui a la ficció o a la vida real, alguna cosa em diu que mai ens en deslliurarem.