‘El preu de la xarxa’: Facebook, l’algoritme, el ciberassetjament i la radicalització

L’any 2010 Aaron Sorkin va escriure el guió de La xarxa social, dirigida per David Fincher. Una pel·lícula esplèndida que explicava com un nerd anomenat Mark Zuckerberg, molt intel·ligent i amb nul·les habilitats socials —es passejava amb xancles de dutxa pel campus de Harvard— creava el que acabaria convertint-se en Facebook.

Pel camí traïa el seu millor amic, deixava enrere qualsevol indici d’humanitat, i acabava convertit en un cervell sense escrúpols, mogut per una ambició malaltissa.

L’any 2026 Sorkin reprèn el personatge a El preu de la xarxa, que aquesta vegada escriu i dirigeix, perquè Fincher no estava disponible. Aquí Zuckerberg ja no és l’estudiant nerd disposat a menjar-se el món. Ara ja se l’ha devorat i és un empresari despietat al capdavant d’una empresa cotitzada, un autèntic imperi.

Aquell jove que a la pel·lícula anterior venia la seva ànima al diable —és a dir, al capitalisme sense escrúpols— ara s’ha convertit en el diable en persona.

On ens va portar l’algoritme

El que es narra en aquesta nova entrega de les peripècies de Mark Zuckerberg és l’escàndol de la gestió de l’algoritme per part de Facebook. Buscaven fidelitzar els usuaris i que aquests passessin més hores connectats. Aconseguien l’addicció a la xarxa social premiant les publicacions més compartides i d’aquesta manera potenciaven el contingut més polèmic i radical, sense aplicar degudament els filtres necessaris.

El resultat va ser provocar addicció en usuaris immadurs, propiciar el ciberassetjament entre els adolescents i la radicalització ideològica entre els adults, donant cabuda a teories conspiranoiques i bulos delirants. El cas va portar Zuckerberg a haver de declarar el 2021 davant d’una comissió parlamentària.

L’origen de l’escàndol va ser una whistleblower que va filtrar a un periodista documents interns de la companyia molt comprometedors. La insider, que treballava al departament d’Integritat Cívica de Facebook i va començar a tenir seriosos dubtes sobre l’ètica de la companyia, es deia Frances Haugen (Mikey Madison). I el reporter que va destapar l’escàndol a les pàgines del Wall Street Journal, Jeff Horwitz (Jeremy Allen White).

Democràcia i dret a la informació

Ells dos són els protagonistes de El preu de la xarxa, plantejada com un thriller periodístic, a l’estela de Tots els homes del president de Pakula i El dilema de Michael Mann. Aaron Sorkin és un liberal d’esquerres que creu fermament en les virtuts de la democràcia i en la missió fiscalitzadora de la premsa lliure (recordeu que és l’autor de les sèries L’ala oest de la Casa Blanca i The Newsroom).

Per això planteja la seva pel·lícula com un duel entre bons —els herois d’una premsa tradicional en paper, en vies d’extinció, a la qual homenatja amb to elegíac— i els malvats —Zuckerberg i la cúpula de Facebook com a paradigma dels maquiavèl·lics tecnobros àvids de poder i diners.

Tot i que Zuckerberg aquí és un personatge secundari, la seva figura és al centre de la trama. Sorkin no ha pogut comptar amb Jesse Eisenberg, que estava immers en el seu nou projecte com a director i a més no es va mostrar interessat a repetir el paper.

Per això ha optat per Jeremy Strong, un actor sòlid, al qual se li dóna molt bé interpretar personatges pertorbats (vegeu la sèrie Succession i el sinistre Roy Cohn de The Apprentice, el llargmetratge sobre la joventut de Donald Trump).

Enfront d’Eisenberg, que aconseguia construir un Zuckerberg complex, que tot i les seves actituds deplorables podia resultar fascinant, Strong fa una interpretació molt més unidimensional. La seva fredor gairebé autista transforma el magnat en un robot hieràtic, al qual el seu equip d’assessors adoctrina sobre com actuar davant el comitè parlamentari per semblar mínimament empàtic, mínimament humà.

Carregar tant les tintes per convertir Zuckerberg en una mena de dolent de pel·lícula de James Bond o de Jocker de Batman és l’únic error d’una pel·lícula per la resta molt sòlida. Sorkin és un dels grans guionistes en actiu i els seus diàlegs són vibrants. Potser a la vida real ningú parla amb una precisió tan incisiva, però aconsegueix xocs dialèctics prodigiosos, dignes del millor dramaturg.

Per exemple, en la confrontació entre Zuckerberg i un assessor —un personatge fictici que interpreta Bill Burr—, la funció dramàtica del qual és exercir de veu de la consciència i plantejar a l’espectador preguntes com aquesta: la xarxa ha de ser un espai de llibertat total o cal establir controls, que poden entendre’s com a censura?

La gran transformació social contemporània ha tingut el seu epicentre a Silicon Valley. Els avenços tecnològics sorgits des d’allà són d’una magnitud tal que avui és difícil recordar que va existir un món sense ordinadors, internet, mòbils, xarxes socials i ara intel·ligència artificial.

Els beneficis que han aportat tots aquests invents són obvis, però tota revolució genera les seves zones d’ombra i en l’imaginari col·lectiu s’ha instal·lat la idea que els tecnobros o tecnoligarques són genis del mal.

Política i tecnologia

Confesso que cada vegada que escolto algun polític d’esquerres carregar contra ells amb demagògia populista —fan servir sovint aquest comodí tant Pedro Sánchez com el Lenin de Galapagar— no puc evitar aquesta reflexió: els tecnoligarques han transformat el món —algú està disposat a renunciar al mòbil, a internet, a comunicar-se per WhatsApp, a comprar a Amazon, a fer una consulta a la IA…?—.

I si pel camí s’han fet milionaris, doncs bé per ells. En canvi, tu, polític demagog, què has aportat, què has fet a part d’embolicar, tensionar, polaritzar, conspirar i viure del relat, és a dir, del conte?

Amb tot, és cert que la tecnologia que han creat els genis de Silicon Valley i voltants no és neutra, i necessita per tant de controls. I a més, diversos dels tecnobros —Peter Thiel, Marc Anderssen, Elon Musk o el mateix Zuckerberg— tenen un ideari polític, que expressen sense tallar-se gens: llibertarisme, alt-right, hiperindividualisme, ultracapitalisme, desregulació, antiburocràcia…

En el darrer tram de El preu de la xarxa apareix l’infame episodi de l’assalt al Capitoli per part d’energúmens radicalitzats per les xarxes i la decisió per part de Facebook de tallar els missatges incendiaris de Trump. Després, la pel·lícula es clou amb la declaració davant la comissió parlamentària de la denunciant, recolzada pel periodista. És un tancament en positiu, que dóna a entendre que han guanyat una batalla, però és un final més idealista que realista.

El gran somni americà

Hi ha a El preu de la xarxa una escena en què la denunciant conscienciada i el reporter combatiu —que és un amant del cinema clàssic— es posen a parlar de les pel·lícules de Frank Capra, aquell director que va cantar el somni americà en faules plenes de bondat, protagonitzades per herois íntegres. És cridaner que Sorkin introdueixi en el diàleg aquesta referència, perquè el seu llargmetratge té quelcom del cinema de Capra, actualitzat.

Davant el final idealista de la seva història, la crua realitat és que, en efecte, a Trump, després dels vergonyosos incidents del Capitoli, li van bloquejar els comptes a Facebook, Instagram i Twitter per escampar mentides.

Però al cap de poc temps va crear la seva pròpia xarxa, Truth Social, i continua enviant imatges generades per IA en què apareix com a Jesucrist guaridor, atacs indiscriminats a la premsa, amenaces gens velades a enemics polítics i tones de mentides flagrants. Ai, on ha anat a parar el somni americà… Si el pobre Frank Capra sortís de la seva tomba…