Gràcies a L'altre Chiquito, el documental de Javier Morales i Juan Zavala (autors de El crític, sobre Carlos Boyero) que acaba de penjar Movistar, els fans de Chiquito de la Calzada podem accedir a un episodi no gaire conegut de la vida del nostre heroi, quan va portar a judici Tele 5, Pepe Navarro i Florentino Fernández per plagi de la seva figura artística i del seu humor tan particular.
Cartell del documental 'L'altre chiquito'
A mitjans dels anys 90, Gregorio Sánchez Fernández, àlies Chiquito de la Calzada (Màlaga, 1932-2017), es va fer famós a una edat ja una mica provecta després de ser descobert per Tomas Summers i inclòs a la graella d'Antena 3.
En pocs mesos, tota Espanya anava boja per aquell senyor baixet i calb que explicava uns acudits tan dolents com llargs en què la conclusió era el de menys, demostrant, com deia Kavafis (i va entendre al revés Lluís Llach), que l'important d'un viatge era el trajecte i no la seva conclusió.
Chiquito venia d'una vida complicada que incloïa l'entreteniment en festes de senyorets andalusos, un exili laboral al Japó (d'on va tornar dient que els nipons eren bona gent, però vivien molt apretats), l'abandonament progressiu del seu ofici de cantaor perquè no hi destacava especialment i la deriva cap a l'humor absurd (que li sortia de natural) per arribar a final de mes.
La vida gràcies a l'humor
Chiquito es va adonar que havia triomfat el dia que va reunir els diners suficients per comprar-li a la seva Pepita, la dona amb qui portava anys compartint fam i precarietats diverses, un pis al passeig marítim de la seva ciutat natal, Màlaga.
Amb pis nou i diners al banc, el nostre Gregorio va considerar que podia prendre's un respir del ritme brutal de feina que portava mantenint des que va veure que era capaç de fer riure tot Espanya. I just en aquell moment es va trobar que li havia sortit un substitut a Tele 5, un còmic molt jove anomenat Florentino Fernández (Madrid, 1972) que poc abans treballava com a vigilant de seguretat i s'entretenia fent el pallasso per als seus companys de feina.
Flo el va copiar i, al mateix temps, va ampliar el seu món, inventant-li parents com Lucas Grijánder o el mariposón Crispín Klander (que avui seria linxat pel col·lectiu LGBTIQ+) i atorgant-li un país, Chiquitistán, amb capital a Barbate.
Judici per homenatge
Quan em van deixar dirigir la meva primera i única pel·lícula fins ara, Fes amb mi el que vulguis (2004), vaig fitxar Florentino per a un paper secundari (que va acabar interpretant el gran Javivi per culpa d'un retard que va obligar Flo a buscar-se la vida) i va sortir el tema del judici.
El demandat, que era un noi estupend, em va reconèixer que, sí, que s'havia inspirat, potser massa, en Chiquito, però em va assegurar que el seu era més un homenatge que un atracament a mà armada. M'ho vaig creure, ja que l'home em va semblar un estudiós de Chiquito que, a més, havia ampliat el món original de l'humorista.
En el seu moment, Chiquito no ho va veure així. És més, es va enfadar bastant i es va ficar en judicis, com ens explica el documental L'altre Chiquito. La cosa va tenir un final agredolç: el cas es va tancar sense sentència de cap tipus. Chiquito, que era un bon home, no es va cebar amb Flo, a qui va acabar trobant anys després en un programa de Tele 5 i, segons explica Juan y Medio al docu, l'únic que li va dir al pobre Florentino, acollonit en un racó, va ser: “No engreixis més”.
Destaca entre les veus autoritzades de L'altre Chiquito la de Pepe Navarro, embolica que fa fort dels anys 90, les explicacions del qual sobre l'assumpte són d'un cinisme entranyable. Si l'hem de fer cas, ell i Flo (però sobretot ell) van ressuscitar la carrera de Chiquito amb el seu homenatge diari, ja que l'humorista, segons Pepe, estava en plena decadència a finals dels 90.
La resta dels figurants inclou un munt de columnistes d'El País que, en general, parlen per parlar i un testimoni d'excepció, el banquer Mario Conde, amic de l'ànima del difunt, els comptes del qual va supervisar durant una època, i aparentment amb més eficàcia que les de Banesto.
Les imatges d'arxiu de Chiquito són estupendes, ja que demostren que hi va haver una època en què el nostre home tenia cabell al cap, encara que no gaire. La meva foto preferida? La de Paul Simon amb Chiquito i tot el quadre flamenc, que ja he convertit en la meva imatge preferida de tots els temps. Després de la d'Elvis amb Torrebruno, és clar.