A l'ombra de Vladimir Putin

Olivier Assayas (París, 1955) és un cineasta força eclèctic, fins al punt que, de vegades, no sembla la mateixa persona qui ha dirigit i escrit tal o qual pel·lícula.

Pensant en els que són per a mi els seus majors èxits, observo que no tenen gaire a veure Irma Vep (1996, homenatge als serials muts de Louis Feuillade al qual va tornar el 2022 amb una esplèndida sèrie de televisió) i Carlos (2010, pel·lícula en dues parts sobre el cèlebre terrorista del mateix nom, també conegut com El xacal).

Confesso que tinc certa preferència pel cinema polític-social del senyor Assayas, per això m'alegra que la seva última pel·lícula, El mag del Kremlin (2025), que no va funcionar gaire bé ni a taquilla ni per a la crítica, hagi arribat a Movistar, on espero que pugui gaudir d'una segona i llarga vida.

El mag del Kremlin està basada en la novel·la homònima de Giuliano da Empoli, un italià nascut a Neuilly sur Seine que escriu indistintament en l'idioma dels seus pares i en francès. Del guió se'n van encarregar el mateix Assayas i l'escriptor Emmanuel Carrere (premiat amb un divertit cameo a la pel·lícula), aconseguint un llibret sensacional.

Si a la novel·la se li va perdonar que barregés ficció i realitat sense problemes, la pel·lícula no va tenir tanta sort i va ser acusada de sembrar la confusió i el desconcert entre el públic, que no hauria sabut, pobre, aclarir-se amb els resultats. Personalment, em sembla que aquestes pegues mostren una certa desconfiança en l'espectador a l'hora de fer-se una idea cabal del que passa a la pantalla.

A El mag del Kremlin, certament hi ha un indesitjable real, Vladimir Putin (interpretat convincentment per Jude Law) i un antiheroi inventat, Vadim Baranov (Paul Dano, amb el seu aspecte habitual de nadó enorme a l'estil Bret Easton Ellis), però inspirat en un personatge real, el polític i ideòleg Vladislav Sorkov, qui, sorprenentment a la Rússia de Putin, encara segueix viu, a diferència del seu alter ego a la ficció.

Movida moscovita

En dues hores trepidants, El mag del Kremlin dibuixa un retrat de la Rússia immediatament posterior a la caiguda del comunisme a través d'un trepa, el tal Vadim Boronov, que passa de director teatral alternatiu a productor de churrosos reality shows a l'estil Tele 5.

I d'aquí a assessor personal de Vladimir Putin, primer ministre de Boris Ieltsin a qui els oligarques trien per treure's de sobre el borratxo del seu cap i controlar-lo com el titella necessari que no s'oposi als seus plans de lucre permanent.

Em resulta especialment interessant l'època de la, diguem-ne, Movida Moscovita, quan ningú sap cap a on va el país, però hi ha entre la joventut la sensació (falsa) que tots els camins estan oberts.

Potser perquè em recorda la vida a la Barcelona després de la mort de Franco, quan la gent amb qui jo em tractava va gaudir d'una pausa creativa (i recreativa) que va concloure amb l'arribada al poder regional de Jordi Pujol, les similituds del qual amb el Caudillo mai em van passar per alt (canvi de país, de bandera, d'himne, d'idioma, però la mateixa matraca patriòtica).

Als oligarques els va sortir rana el seu elegit, qui es va dedicar a demostrar-los qui manava allà de manera especialment contundent, arribant de vegades fins a l'assassinat, ja que, a l'exagent del KGB, criat als carrers dolents de Sant Petersburg, mai li ha tremolat el pols a l'hora de posar al seu lloc aquells que considerava els seus enemics.

El mag del Kremlin és un llarguíssim flashback a partir d'una conversa en una dacha entre dos personatges imaginaris, el Bel Ami de Putin i un escriptor nord-americà especialitzat en Rússia, Rowland (Jeffrey Wright). Dos personatges falsos ens expliquen una història que, si no és veritable, ho sembla a tenor de tot el que hem anat sabent sobre la Rússia recent.

Vadim Baranov no ens cau ni bé ni malament. Només és un tipus que s'ha dedicat a surfejar sobre les onades de la vida que li ha tocat viure. Els altres no són millors que ell, com demostren aquests oligarques improvisats i tots els tiralevites que pul·lulen per les esferes del poder. Les reflexions del trepa de Vadim sobre el seu propi país són demolidores.

I, certament, com s'ha d'instaurar una democràcia decent en un lloc que, gràcies als tsars, als comunistes i a Vladimir Putin, no sap què és?

Atractius éssers menyspreables

Que una pel·lícula tan desesperançada resulti tan entretinguda de veure és un èxit considerable. En certa mesura, El mag del Kremlin (àlies amb el qual es va conèixer l'inexistent Baranov) resulta comparable a Loro, la pel·lícula en dues parts de Paolo Sorrentino sobre Silvio Berlusconi.

Els éssers menyspreables, però menyspreables a gran escala, resulten molt atractius per al públic cinematogràfic i televisiu. En un hipotètic cicle sobre Grans Canalles de la Història, Vladimir i Silvio haurien de figurar en llocs destacats.

Malgrat el que van dir els crítics cinematogràfics de celles juntes que van abominar de la barreja de realitat i ficció que oferia El mag del Kremlin, n'hi ha prou amb veure la pel·lícula per comprovar que la ficció pot inserir-se en la realitat sense despullar-la de res fonamental i fins i tot ajudant a posar-la en perspectiva. També el Bel Ami de Maupassant era un personatge de ficció i ha passat a la història com la millor representació de l'arribisme, oi?