Quan aquesta tardor calorosa cau sobre Barcelona, la Rambla es guarneix per rebre la visita d'Aida, l'òpera que més vegades s'ha representat al Liceu, el nostre coliseu.
En aquesta ocasió, Shirin Neshat, fotògrafa i cineasta, afronta la seva primera incursió en la direcció escènica, amb una mirada femenina dipositada en la veu de la soprano Anna Netrebko, la princesa egípcia, contraposada pel tenor polonès Piotr Becza en el paper de Radamès. L'amor i la mort troben la seva fusió en la caiguda d'una civilització.
A l'òpera de Verdi, Aida, princesa etíop, és capturada i portada com a esclava a Egipte. Viurà en silenci el seu amor pel capità egipci Radamès i s'enfrontarà als gelos de la princesa egípcia Amneris, també enamorada del militar. Els destins dels dos amants es tornaran a unir en un apoteòsic final.
L'òpera 'Aida'
El somni reiteratiu de Verdi s'endinsa en la veu d'una gran mezzo i es recull sobre si mateixa en el plantejament de Neshat, com una amenaça per al poder islàmic la caiguda del qual s'anuncia en milions de veus, silenciades per la sentència contra Radamès que morirà enterrat viu i abraçat per Aida. Aquesta versió exalça la figura d'una dona heroica, víctima de la teocràcia.
La veritat darrere d'Homer
L'escriptor victorià Samuel Butler, fecund polemista i traductor d'Homer, va revelar l'autoria de l'Odissea en la figura de Nausica, una princesa siciliana nascuda a Trapani que hauria elaborat sota el signe d'Homer —la seva geografia, els seus llinatges reials i els déus— el poema inigualable del llarg retorn d'Ulisses a la seva llar, a Ítaca; és a dir, que l'Odissea hauria estat escrita per una dona.
Aquesta versió és a la que es refereix Borges, a mig camí entre la mirada dels déus i la lletra dels humans. Nausica és el centre del llibre L'autora de l'Odissea (Athenaica Edicions) de Samuel Butler, traduït per Miguel Cisneros Perales.
Portada de 'L'autora de l'Odissea'
L'afany exegètic pot amb tot. Sense establir cap relació directa entre l'Aida de Verdi i la Nausica de Butler, ambdues defensen la mirada femenina sobre el drama.
A més, s'emmarquen en la tradició britànica de les escriptores victorianes eminents —Charlotte Brontë, Catherine Crowe, Marie Braddon, Rosa Mulholland, Violet Hunt, entre d'altres, seguint la petjada de Mary Shelley i Ann Radcliffe— que van encisar una multitud de lectors burlant amb exquisidesa el domini autoritari dels homes en les esferes institucionals i familiars.
L'Odissea de Nausica, exalçada per Butler, està encarnada en Helena, Andròmaca o Hècuba, puntals de la feminitat a Troia. Els homes, Hèctor, Aquil·les o Ulisses, ocupen un rang simbòlic menor. Aquest darrer, l'heroi que va exterminar Polifem la criatura de la cova a l'illa dels Gatopardos, és l'heroi al qual Butler va connectar arbitràriament amb el príncep de Salina, Tomasi di Lampedusa.
Sigui com sigui i més enllà de la particular historiografia de Butler, El Gatopardo, “és una de les temptatives més belles, juntament amb Els Contes orientals de Yourcenar i les grues de Hölderlin, de connectar amb l'amor per Grècia”, escriu Alberto Marina, en el prefaci de l'obra de Butler, gairebé desconeguda a Espanya.
Entre els darrers anys del vuit-cents i els primers del nou-cents, Butler és l'antibritànic enamorat d'Anglaterra; “es converteix en un outsider”, escriu Roberto Calasso amb ironia punyent, a Cent cartes a un desconegut, l'autèntic llegat intel·lectual de l'editorial Adelphi. Butler recorre a l'anonimat com a bon gaudidor del paisatge i del text; és un volterià; és el Diògenes dels victorians.
Portada de 'Cent cartes a un desconegut'
Li està permès tot; té milers de lectors i milions de detractors. Traduïx del grec antic i els seus trasplantaments el converteixen en un enemic del saber acadèmic i ara mateix del cinematogràfic, segons el director Christopher Nolan que ha estudiat diverses traduccions de L'Odissea per a la seva pel·lícula —inspirada en dues pel·lícules èpiques Andrei Rublev (1966) i Ran (1985)— i s'ha posat en mans de l'expert en efectes especials, Ray Harryhausen, generador de l'actual èxit.
L'òpera de Verdi i el llibre de Butler sobre l'Odissea marquen la rentrée del curs 26-27. Signifiquen un impuls de la feminitat amb les llibreries plenes de noves autores i d'originals en fase d'examen als prestatges dels equips editorials. S'amunteguen al costat de les edicions de narracions de misteri, perpetuant les obres d'Agatha Christie, l'autora anglesa més traduïda després de Shakespeare.
Famosa pel seu Hércules Poirot i per narracions lúcides com Testimoni de càrrec portada al cinema per Billy Wilder amb l'oblidada Marlene Dietrich, mestra del final inesperat. La Dietrich, vestida de Fabergé i guants negres de mitja màniga, va marcar una generació que havia viscut dues guerres mundials. És eterna com ho va ser la Callas a les òperes de Berlín, París o Viena.
Portada de 'Testimoni de càrrec'
La dramatúrgia i la música tenen molt a veure amb les tardors calentes. Ho va mostrar Robert Bresson a la pel·lícula Une femme douce, en braços de Dominique Sanda i basada en un conte gairebé desconegut de Dostoievski. Sanda exposa l'ambigüitat com a estil de l'ànima, davant la indubtable determinació dissimulada de Dietrich.
La feminitat recuperada a la primera òpera de la temporada del Liceu té molt a veure amb Dames Fosques. 20 contes de fantasmes d'escriptores victorianes (Impedimenta, 2017).
Portada de 'Dames Fosques. Contes de fantasmes d'escriptores victorianes eminents'
Un escenari en què eminents narradores de l'esgarrifós marquen un temps descrivint carruatges en erms desolats, mansions abandonades, castells esventrats dalt de penya-segats vertiginosos, dones sepulcrals de bellesa incomparable o històries d'avantpassats que mai no moren.
A Aida el faraó d'Egipte declara que la deessa Isis ha escollit Radamès per dirigir l'exèrcit egipci i tot seguit el cor canta el Ritorna vincitor.
L'escena té lloc al temple de Phta, correlat de Vulcà, on els sumes sacerdots investeixen Radamès amb les armes consagrades. L'adoració egípcia a Tebes no és lluny de la mitologia clàssica de l'Odissea; ambdues són pur símbol, com ho va ser la narrativa espiritualista i de terror, tancadament anglicana, de les escriptores victorianes angleses.
Autoritat nua
A l'òpera de Verdi queda clar que el drama d'Aida i Radamès es deu al rigor masculí dels dos reis, d'Egipte i Etiòpia, que són els pares dels dos protagonistes. La lírica solemnitzar els fets denunciats, mentre que la narrativa victoriana utilitza la paròdia com a arma.
Verdi sacseja l'autoritat a base d'amor i mort, davant la narració breu de Charlotte Brontë, titulada Napoleó i l'espectre, una sàtira delicada del poder absolut de l'emperador que es queda en salt de llit en plena carrer de París, després d'aixecar-se mig nu en ple atac de catalepsia i es refugia en un saló davant els seus ostentosos convidats.
Al conte de Brontë, Napoleó s'ha convertit en el rei nu, metàfora del proper final de l'imperi, després de la derrota de Waterloo infligida pel duc de Wellington.