Als vuitanta va recal·lar al desaparegut El Correo Catalán, quan dos dels seus millors coetanis, Sergio Vilasanjuan, aleshores seductor shakesperià i Llatzer Moix, jove editor silenciós de la secció de cultura, compartien desventures amb el senyor Roma, encarregat del tancament, la darrera veritat dels dies funestos.
Quan aquests dos periodistes van aprofundir la seva carrera a La Vanguardia, Marcos Ordóñez apareixia per Pelai, l'antiga seu, i li donava unes voltes a la dramatúrgia, mentre el seu mestre, Joan de Sagarra, el crític teatral d'El País participava en els fonaments del Teatre Lliure o la constitució del primer Festival Grec.
Va ser l'època de les polèmiques sonades amb Albert Boadella i Josep Maria Flotats, basades en arguments que sense adonar-se'n remenava el mateix Ordóñez amb un segell personal. Marcos es va menjar els festivals europeus de teatre als quals assistia Sagarra com a crític de postín i va aguantar la dutxa freda de La horma de mi sombrero, una sèrie apareguda molt després a La Vanguardia, la darrera capçalera del gran Sagarra.
Ordóñez va prendre bona nota de la cultura de la tertúlia; feia de noi savi a la barra del Rialto i d'home sec a les matinades del Snooker de Roger de Llúria, davant de l'antic Noticiero Universal dels Peris Mencheta i El Periódico primigeni d'Antonio Franco. Era un just vendaval de noms impronunciables al bar de baix, sense necessitat de donar-li al Bourbon i amb una clara predilecció per l'innocu Ginger Ale a pèl.
Marcos Ordóñez (Barcelona, 1957), un dels noms més reconeixibles de la crítica teatral espanyola de les darreres dècades, ha mort aquest dilluns a Barcelona als 69 anys. Crític teatral, escriptor i professor a la Pompeu Fabra, on impartia guió cinematogràfic i direcció d'actors.
La seva escriptura va combinar la crítica d'espectacles amb una mirada lúcida sobre l'escena i sobre qui l'habiten. Va publicar una crítica setmanal a Babelia fins al desembre de 2021, quan es va retirar per problemes de salut, que es van anar agreujant els darrers anys.
Avui dilluns 21 de setembre molts recordaran la seva veu quan sovint deia allò que a partir d'una determinada edat “camines entre els vius i els morts”.
Entre la ficció i l'assaig
La seva obra novel·lística és més extensa del que s'esperava per a un enorme assagista. L'uneixen a la ficció títols com Una vuelta por el Rialto (1994), Rancho aparte (1997), Puerto Ángel (1999), Tarzán en Acapulco (2001), Comedia con fantasmas (2002), Detrás del hielo (2006), Turismo interior (2010), Un jardín abandonado por los pájaros (2013) o Juegos reunidos (2016).
Portada de 'Comedia con fantasmas'
Ha publicat incansable, molt i bo, especialment quan fusionava el teatre i el cinema, dues narratives que ell entenia com ho fan els millors actors: deixant-se portar pel vaivé dels vents sobre la pedra escènica d'un possible Epidauros, on l'esbufec amorós o el dolor mortal de l'actor se senten al galliner, trenta metres més amunt.
La seva fusió senzilla i sàvia entre el teatre i el cinema ha donat lloc a herències de biblioteca intransferible com Beberse la vida: Ava Gardner en España (2004), Telón de fondo (2011) o Big Time: la gran vida de Perico Vidal (2014). I en aquesta coda de la confusió que tan bé interpretava Marcos li escauen com anell al dit les seves biografies de Núria Espert i Alfredo Landa.
Portada de 'Big Time: la gran vida de Perico Vidal'
És com haver conegut de primera mà Sarah Bernhardt o la Margarita Xirgu lorquiana —en un moment d'amor incondicional entre l'art i el poeta granadí— o el millor actor de ficcions que ha donat el sud d'Europa, Marcello Mastroianni.
Ordóñez és la mirada atenta a la figura dels còmics; d'estil necessàriament polit amb toc acadèmic. Mai no va oblidar matisar la relació íntima entre l'escena i la nota. Va defensar la cultura goliardesca de tradició urbana i s'acostava sempre als estrenes del dia de la crítica amb cara de pòquer davant dels autors i actors més atractius.
El seu lema era “tot s'encara a l'escena”, que és com dir que tot està a les mans del prosceni, destí únic dels qui criden mucha mierda abans de trepitjar les taules, l'espai de l'encís. Considerava que el text escrit només és un antecedent, com ho afirma sovint Josep Maria Pou, una referència inesgotable.
És la millor manera d'entendre el teatre de text i de respectar l'esteticisme, sense caure en l'escapada socorreguda del qui diu “en el fons, sóc un barroc i per això odio les titelles”. Marcos era molt millor que això tan manit.
Ordóñez va començar a publicar crítica teatral el 1978 a Ajoblanco, amb textos sobre la segona temporada del Teatre Lliure i, des de llavors, ha plogut massa. Després van arribar Fotogramas, Avui, El Observador o ABC. L'any del mil·lenni, el 2000, Marcos va començar la seva llarga col·laboració a El País i va consolidar la seva millor etapa creativa, l'escriptura personal i apassionada en què va desbordar les convencions de la tradició periodística.
Ho va resumir literàriament en volums que han recollit la seva capacitat de síntesi creativa. En aquest mil·lenni, Ordóñez ha mantingut, contra l'infortuni de la salut, el pols del seu millor canell: la memòria escènica convertida en literatura.