‘Cronos’: Barcelona, 17 d’agost de 2017

Segur que recorda vostè on era quan va rebre la primera notícia que alguna cosa greu havia succeït a la Rambla de Barcelona a primera hora de la tarda del 17 d’agost de 2017. Potser també recorda que la nit anterior va saltar als telenotícies que un xalet a Alcanar havia volat pels aires, suposadament per una acumulació de gas.

Ambdós fets estaven connectats i —l’episodi de l’atemptat islamista de la Rambla— es va tancar amb l’abatiment de cinc terroristes a Cambrils aquella matinada i definitivament el 21 d’agost amb l’eliminació a Subirats de l’únic que seguia fugit. Encara quedaven serrells: la investigació de les connexions internacionals i les batusses polítiques…

Cronos, que s’estrena aquest divendres, és la recreació de l’operació policial que va fer front a l’atemptat i va perseguir els assassins. S’adiu als fets, sense gairebé concessions a la ficcionalització per motius narratius. El títol està extret del nom en clau que tenia el dispositiu antiterrorista que es va activar.

L’any 2022 Netflix va estrenar el documental de tres episodis 800 metres, de León Siminiani, amb investigació de Nacho Carretero. Abordava el tema des de diversos angles, des de la formació de la cèl·lula islamista fins al testimoni dels supervivents de l’atropellament.

El guió de Cronos pren com a base molta de la informació del documental, però se centra en el desplegament policial, donant-li un format de thriller.

El primer repte al qual s’enfronta una proposta d’aquest tipus és com mantenir l’espectador clavat a la butaca, quan aquest ja sap com acaba tot. Els ressorts que fa servir la pel·lícula són els que aconsella qualsevol manual del guionista competent.

Prèn com a protagonistes a tres personatges —al voltant dels quals es mou la resta— i els dóna prou entitat perquè l’espectador pugui empatitzar amb ells. Al centre hi ha l’inspector dels mossos (Enric Auquer), que activa i dirigeix el dispositiu a la Rambla i voltants immediatament després de l’atemptat.

Estructuralment el protagonisme d’aquest personatge planteja un problema: tancada l’operació inicial, abandona el comandament de l’operatiu, de manera que a la part final té menys presència. Si la cinta fos un entreteniment hollywoodià, s’hauria passat la veritat històrica pel folre i hauria fet que ell —en mode Harry Callahan— abatis l’últim terrorista, després de perseguir-lo obsessivament.

Cronos, fidel als fets

Gràcies a Déu, Cronos opta per atenir-se a la realitat històrica i evitar aquestes llicències. Un dels mèrits de la pel·lícula és justament com de poc pel·liculera és. Hi ha una escena al Hard Rock Café —on es va establir el lloc de comandament— en què a un mosso nerviós se li dispara accidentalment la pistola (segur que va passar en la realitat, perquè a cap guionista se li acut una cosa tan esbojarrada).

De la mateixa manera, els mossos que abaten els islamistes que els ataquen i porten falsos cinturons bomba no actuen en pla Bruce Willis a La jungla de vidre, sinó que disparen cagats de por.

Al personatge esmentat s’hi sumen dos altres fils conductors que permeten obrir el focus. D’una banda, una sergent dels mossos destinada a Ripoll (Mónica López), que descobreix atònita que els jovenets d’origen marroquí del poble, als quals els serveis socials s’havien dedicat en cos i ànima per integrar-los, són els terroristes.

I, d’altra banda, la portaveu dels mossos (Diana Gómez), a qui l’atac enxampa a Port Aventura amb el marit i la filla, molt enfadats perquè la mare ha de tornar a la feina. La cinta dóna algunes pinzellades de les vides privades d’aquests tres mossos protagonistes, però amb molta mesura, perquè no entorpeixin el ritme de l’acció. És a aquest personatge femení de la portaveu —¡que difícil és conciliar!— a qui se li concedeixen més apunts íntims.

Atacs i política

És també aquest personatge el que permet introduir l’aspecte més delicat de la trama. No és altre —¡com no!— que la entrada en escena dels polítics, preocupats per controlar el relat i lluir a la foto. Recordem que l’atemptat va succeir en ple procés, l’episodi més esperpèntic i vergonyós de la Catalunya moderna, i es mostren les tensions i els cops de colze entre la Generalitat i el Govern central.

La pel·lícula intenta ser equànime i en bona mesura ho aconsegueix, tot i que hi ha un cert biaix. L’espectador empatitzarà més amb la portaveu dels mossos que amb el seu homòleg al govern central (Israel Elejalde). Aquest sembla més sibil·lí: ha filtrat ell allò que la CIA va avisar als mossos del risc d’un atemptat imminent? Ell posa cara de: a mi que em registrin.

El sòrdid joc polític entre bastidors donaria per a un altre llargmetratge, aquí només hi apareix apuntat. Entre d’altres coses perquè una part queda fora del marc temporal de Cronos: l’intent de boicot a la presència del rei a l’homenatge a les víctimes o la pressa amb què el nacionalisme més barroer es va apuntar a ridícules teories conspiranoiques en què segueixen entossudits.

Lluny del sensacionalisme

El resultat és un thriller eficaç, que aconsegueix mantenir en tot moment el ritme i la tensió. S’agraeix que eviti caure en l’amarillisme: és molt respectuós amb les víctimes i deriva la càrrega emocional a les reaccions dels mossos. Per exemple, la d’aquell agent de paisà, dedicat a enxampar carteristes, que es creua amb un dels assassins sense saber encara què ha passat i després està turmentat per no haver-lo detingut.

El director, Fernando González Molina, és un tot terreny amb una llarga i eclèctica trajectòria a l’esquena. Des de la comèdia Fuga de cerebros fins a la mena de remake de Mi querida señorita, passant per la superproducció Palmeras en la nieve, la pel·lícula romàntica amb Mario Casas Tengo ganas de ti o el thriller El guardián invisible, basat en la novel·la de Dolores Redondo.

Compleix amb solvència, al servei de la trama. Hi ha molt més virtuosisme visual en el retrat de Barcelona a la recent sèrie d’HBO Ravalear —també amb Auquer de protagonista—, malgrat les trampes de guió que contenia (els en vaig parlar en aquestes pàgines).

Cronos es tanca amb una pinzellada esperançadora. A Ripoll, el fill de la sergent dels mossos convida a jugar a futbol amb la resta de nens el germà petit d’un dels terroristes, que està sol en un banc.

La realitat va ser molt diferent: la ferida oberta que va deixar l’atemptat en aquella població de la Catalunya profunda va ser el trampolí per a l’aparició de Sílvia Orriols. Els assassinats islamistes tenen conseqüències que van més enllà dels cadàvers que sembren.