A vegades em dona per endinsar-me en mons narratius amb els quals sempre he mantingut una prudent distància. Més que res, per intentar entendre què els hi veu la gent. He observat que a la televisió britànica es cultiva un curiós subgènere consistent en adaptacions de novel·les de Jane Austen (Steventon, 1775 – Winchester, 1817), històries que no són de Jane Austen, però podrien ser-ho, relats a la manera de Jane Austen, spinoffs de Jane Austen, comèdies romàntiques amables que recorden a Jane Austen i així successivament.
Confesso que mai he llegit res de Jane Austen, cosa que potser em converteix en un estaquirot insensible, però el temps de què disposem per a la lectura no és infinit i un sempre ha tingut les seves prioritats. No incorreré en el micromasclisme dient que els llibres de Jane Austen són per a dones, però també és veritat que totes les grans fans de Jane Austen que he conegut (i en són unes quantes) sempre eren dones.
Fins i tot vaig tenir una xicota interessada en All things Austen. Un any, en companyia d'una amiga, es va desplaçar a Bath (embotides ambdues en vestits d'estil Regència, ja sabeu, aquells que tenen la cintura a l'alçada dels pits) i es va dedicar a deambular per la seva cèlebre Promenade, on ella i la seva amiga es van creuar amb tota mena de galants, llefiscosos i pisaverdes vestits a la moda de l'època; és a dir, que tots anaven com Eustace Tilley, el personatge mascota de The New Yorker.
S'ho va passar molt bé, tot i que em va acabar reconeixent que els friquis de la Regència no tenien res a envejar als de Star Trek.
Serveixi aquest exordi per explicar per què em vaig empassar a Movistar Miss Austen, minisèrie de la BBC en quatre capítols protagonitzada per la germana gran de Jane Austen, Cassandra (Keeley Hawes, una habitual de la televisió britànica especialitzada en thrillers que aquí exerceix de Gran Tràgica a la manera de l'exímia Margarida Xirgu).
A qui veiem en dues èpoques de la seva vida, de jove (l'escocesa Synøve Karlsen), quan encara vivia Jane (Patsy Ferran), i de senyora gran amargada i més pesada que una vaca en braços (la meva interpretació, potser la intenció de la guionista Andrea Gibb en adaptar la novel·la homònima de Gill Hornby fos una altra).
Portada del llibre 'Miss Austen' de Gill Hornby
Una trama farcida
M'agradaria poder resumir-los la trama, però em temo que sóc incapaç. Allò era un anar i venir de vicaris amb filles, pretendents (com Max Irons, fill del gran Jeremy Irons, que, lamentablement, no ha heretat el talent del seu pare), ties casades i solteres (una d'elles, la tia Mary, més dolenta que la tinya), criades astutes, aspirants a vicari.
I el metge del poble, Mr. Lidderdale (Alfred Enoch) que és negre, però ningú sembla adonar-se'n a la campinya anglesa de principis del segle XIX (darrerament, la televisió britànica ha omplert les seves sèries de negres, cosa que és normal i encomiable en les històries que passen en època actual, però que canta com una cloïssa en les històries d'època, on, malauradament —ja sabeu, el racisme i aquestes coses— els negres no alternaven amb la burgesia de la bona societat).
El que sí em va quedar clar, durant els moments en què emergia d'unes freqüents becaines, va ser que Cassandra Austen (Steveton, 1773 – Portsmouth, 1845) estava obsessionada amb la seva germana, s'ha fet amb les cartes que aquesta intercanviava amb la seva amiga Eliza i es dedica a llegir-les d'amagat per saber què diuen d'ella (bàsicament, que és molt bona noia, però també un plom que s'ha entestat a patir molt en aquesta vida: des que el seu xicot va morir de febre groga, ha rebutjat qualsevol home que s'hi ha acostat amb intencions romàntiques).
Hi ha un episodi molt revelador en què Cassandra deambula en camisa de dormir sota la pluja del jardí i després es desmaia a casa: si això no és histèria per falta de reg seminal, que baixi Déu i ho vegi.
He entès millor la passió per All things Austen de tanta gent? En part sí: són uns melodrames tan acollidors i confortables com un jersei vell, ja intueixes el que t'explicaran, però t'encanta que t'ho expliquin de nou, i t'agiten el cervell sense exagerar. És el mateix que em passa a mi amb thrillers tan previsibles com els de les sèries S'ha escrit un crim o Colombo. O les adaptacions de Sherlock Holmes (sóc un fanàtic de All things Holmes).
Això sí, un cop entès l'encant del món Austen, no penso tornar-hi mai més. Sant Tomàs, una i no més.