‘Dos fiscals’: l’estalinisme com a malson kafkià

Hi ha pel·lícules sobre el nazisme per avorrir, però són moltes menys les dedicades a l’estalinisme. L’esquerra continua tenint l’hegemonia cultural i sempre és més còmode explicar les maldats del feixisme que les del comunisme. Hem passat dels ximples útils als desmemoriats per conveniència. Tanmateix, hi ha qui s’entesta a furgar en aquell passat sinistre. Per exemple, el cineasta ucraïnès d’origen bielorús Sergei Loznitsa (Baranovichi, 1964), de qui arriba a les pantalles la perspicaç i inquietant Dos fiscales, situada a la Unió Soviètica el 1937, en plena nit de malson del Gran Terror estalinista. Loznitsa és un director de llarga trajectòria, la carrera del qual es pot subdividir en tres grans blocs: les seves dues vessants clarament diferenciades com a documentalista i els seus llargmetratges de ficció, apartat al qual pertany Dos fiscales. En tots els casos, el seu cinema és polític, centrat en el passat soviètic i el present dels seus hereus. Les seves pel·lícules més rellevants estan disponibles a Filmin. 

Una de les seves facetes és la de documentalista que observa i deixa testimoni del present, en cintes com Maidan (2014) sobre la revolució popular ucraïnesa per trencar amb la tutela de Moscou, i La invasión (2024), sobre les seves desoladores conseqüències, o Mr. Landsbergis (2021) sobre l’heroic professor de música que va liderar la independència lituana. També pertanyen a aquest bloc dues mirades estimulants, no exemptes d’ironia malèvola, sobre els aspectes menys edificants de les commemoracions històriques: Austerlitz (2016), que observa els turistes que visiten els camps d’extermini nazi, a punt de convertir-se en parcs temàtics, i Victory Day (2018), sobre la celebració de l’aniversari de l’entrada de les tropes soviètiques a Berlín, convertida en un altre parc temàtic, en aquest cas de nostàlgics del comunisme. 

‘Dos fiscals’

Tanmateix, la seva major aportació al documental és el rescat d’arxius visuals d’episodis ombrívols del passat. Aquests llargmetratges estan construïts sense el suport d’una veu narradora que contextualitzi els fets, ni entrevistes que aportin punts de vista. Són les pròpies imatges històriques nues les que exposen l’horror. A aquest grup pertanyen El último imperio (2015), sobre l’esfondrament de la Unió Soviètica i El juicio (2018), amb les filmacions del procés orquestrat a Moscou el 1930 contra un grup d’enginyers i economistes als quals s’acusava de pertànyer a un partit opositor inexistent. Tot es basava en proves falses creades per l’OGPU i els acusats acabaven confessant els seus suposats crims davant una sala a vessar de fervents comunistes. Van ser condemnats a penes de presó i alguns acabaren afusellats. Aquest judici teatralitzat va ser la primera prova del que després seria la Gran Purga. 

Un altre documental d’aquest estil és State Funeral (2019), que reuneix les imatges del ploraner dol popular i els funerals d’estat del padret Stalin. Tanmateix, el més colpidor és Babi Yar. Context (2021), que reconstrueix amb filmacions de l’època l’assassinat de 33.771 jueus ucraïnesos al barranc de Babi Yar, als afores de Kíiv. El van dur a terme, entre el 29 i el 30 de setembre de 1941, els Einsatzgruppen de les SS i sonderkommandos ucraïnesos, amb la connivència de bona part de la població local. La part final de la pel·lícula documenta la penjada pública d’alguns culpables detinguts després de la recuperació de la zona per l’Exèrcit Roig i es tanca amb el testimoni esgarrifós d’una supervivent de la massacre en un judici celebrat el 1946. 

‘Babi Yar’

Aquesta cinta té la seva continuació a The Kiev Trial (2022), que reuneix tot el material del judici de 1946. Aquests dos documentals van generar a Loznitsa reaccions d’hostilitat al seu país, perquè la matança de Babi Yar és una incòmoda vergonya nacional, per la connivència de bona part de la població local. A aquest bloc de documentals pertany també Sobre la historia natural de la destrucción (2022), inspirada en el llibre del mateix títol de W. G. Sebald i centrada en els bombardejos aliats de ciutats alemanyes durant la guerra. 

Pel que fa al cinema de ficció de Loznitsa, fins ara s’havia caracteritzat pel seu maneig de l’absurd amb un punt esperpèntic, mitjançant escenes grotesques que s’allarguen fins a generar incomoditat en l’espectador. Un exemple paradigmàtic és My Joy (2010), que explica les desventures d’un camioner ucraïnès que es desvia de la seva ruta i acaba a la Rússia profunda. I sobretot Donbass (2018), crònica dels disbarats quotidians, les mentides propagandístiques i la imbecil·litat humana que regnen quan els separatistes prorussos prenen el control militar d’una part d’aquesta regió. 

Tanmateix, a Dos fiscales el director opta per un plantejament molt diferent, d’una austeritat i morositat radicals, que connecten aquest llargmetratge de ficció amb el rigor despullat dels seus documentals basats en filmacions d’època. El punt de partida és un relat autobiogràfic del físic i pres polític Georgy Demidov, que va ser detingut i torturat amb acusacions falses, i va acabar al gulag de Kolima. Allà va conèixer Varlam Shalamov, l’autor de Relats de Kolima. El 1958 Demidov va ser rehabilitat. 

‘Donbass’

L’argument de la pel·lícula és molt simple: en un penal soviètic de províncies, un ancià pres polític rep l’ordre de cremar les cartes que els condemnats escriuen i els guardians mai no envien. Aconsegueix amagar-ne una que li crida l’atenció: és un tros de cartró amb un text escrit amb sang. La carta, en què un pres del pavelló especial es queixa del tracte injust rebut, arriba a mans d’un jove fiscal acabat de nomenar. Un idealista que creu en la revolució i en la justícia. Malgrat els insistents intents de dissuadir-lo per part dels capitostos de la presó, aconsegueix entrevistar-se amb l’autor de la missiva. Es tracta d’un vell jurista comunista, torturat de manera brutal perquè signi una confessió que es nega a signar. El jove fiscal decideix viatjar fins a Moscou per exposar el cas davant del fiscal general –el segon fiscal del títol–, que en aquella època era Andrey Vyshinsky. Un sinistre personatge real, d’actitud parsimoniosa i cerimoniosa, que apareix al documental El juicio, i que després va ser ministre d’Exteriors. Els neguits del jove perquè prevalgui la justícia semblen fer efecte, però la seva candorosa inconsciència ha desencadenat un procés implacable… 

Dos fiscales planteja una pregunta rellevant: com representar el mal sense banalitzar-lo ni caure en la pornografia de l’exhibicionisme de l’horror? En el cas del nazisme, aquesta pregunta ha produït respostes agosarades: des del documental Shoah de Lanzmann fins a La zona de interés de Glaser. En el cas de l’estalinisme, una aproximació possible era la que plantejava la negra –molt negra– comèdia britànica d’Armando Iannucci La muerte de Stalin (basada en el còmic del mateix títol de Fabien Nury i Thierry Robin). Hi haurà qui consideri que amb certs temes no es pot fer broma i qui lamenti que s’acabi humanitzant –encara que sigui per la seva mesquinesa i instint de supervivència– part de la camarilla que envoltava l’assassí de masses. Però ridiculitzar els tirans i els seus lloctinents és una manera de derrotar-los moralment, com van saber veure en plena guerra Lubitsch (To Be or Not To Be) i Chaplin (El gran dictador). 

‘El judici’

La proposta de Loznitsa pren un camí molt diferent, però també evita la banalització i el trillat. Dos fiscales és un exercici formal d’un rigor aclaparador. La seva posada en escena és bressoniana, d’austeritat metòdica. Bona part del metratge consisteix en una successió de llargues esperes, de portes amb els seus respectius guardians que les obren i les tanquen i donen accés a nous espais carceraris que desemboquen en d’altres, en una successió que sembla no tenir fi. I quan el jove fiscal acudeix a Moscou a entrevistar-se amb el seu cap, torna a passar el mateix: esperes, portes tancades, autoritats que miren amb fredor, guarden silenci i mostren actituds dissuasives… La pel·lícula eludeix les escenes de tortures brutals, el drama descarnat, els crits de dolor i desesperació… Mostra la glacial i implacable burocràcia del terror. 

La presó estalinista és com el castell de Kafka i el jove fiscal és com l’agrimensor K. Al final, al tren de tornada des de Moscou, comparteix compartiment amb dos tipus estranys, en els quals s’intueix quelcom sinistre; aquests personatges semblen trets de La festa d’aniversari de Harold Pinter. Dos fiscales impacientarà els impacients, però és una obra cinematogràfica enlluernadora, que mostra l’estalinisme sota el prisma del kafkià i del teatre de l’absurd.