Publicada

Encara que ningú no negarà que el nou espòs d'Alicia Framis (Mataró, 1967), surt radiant a les fotos, la seva consistència translúcida també aporta un aire una mica espectral. L'ambigüitat li escau bé perquè el sentit final de la peça depèn de coses que no han succeït encara i fins i tot de gent que no ha nascut.

Alicia Framis i Ailex Sibouwlingen

A Framis li dóna molt de joc el seu talent per moure's entre tres pràctiques diferents, l'objecte, la instal·lació i la performance, amb l'agilitat d'una Esther Ferrer i, sobretot, per moure's sense fronteres entre l'art i la realitat, com la seva admirada Sophie Calle.

El seu intent d'afrontar l'aïllament que detecta en la vida contemporània coincideix amb el declivi de la natalitat arreu del món, simultani i accelerat, per sota de la taxa que permet reemplaçar una generació amb la següent.

Quina oportunitat per a una artista conceptual, o quin bon instint, quan els fets tornen la seva feina fins i tot més rabiosament actual del que esperava —encara que també ajornin el desenllaç a un moment indefinit dels anys vinents—.

Perquè cada cop queda més clar que ens estem desconnectant, com a mínim, dels nostres modes habituals fins ara de viure en companyia. Entrem, sense saber si tenen relleu possible, en territori desconegut.

La modernitat va portar des del principi un declivi del nombre de fills pel pas del camp a la indústria. A hores d'ara ja hi ha qui dubta, com Jesús Fernández-Villaverde, catedràtic d'economia a Pennsilvània, que la modernitat mateixa, definida com l'organització racional de les societats en sistemes de gran escala i coneixement formalitzat, sigui compatible amb una fertilitat per sobre d'una taxa suficient per al reemplaçament.

Descens de la natalitat

Entre els motius del declivi actual, a partir dels anys vuitanta, començant pels països rics, cita Fernández-Villaverde la secularització, la cursa per educar millor els fills, el preu de l'habitatge, la fi de les xarxes de suport mutu i el poder de decisió femení en una economia terciària.

Però no sembla que haguem de córrer a interpretar aquestes pistes ni extreure lliçons cadascú segons les seves polítiques i ideologies i perspectives de gènere. Està passant igual en països rics, de renda mitjana i pobres; en països laics i religiosos; en països amb governs de tots els signes i amb nivells alts i baixos d'igualtat entre homes i dones.

En l'última dècada, les taxes de natalitat es desplomen a totes les latituds, fins i tot abans de conèixer la prosperitat, coincidint amb l'adopció massiva dels telèfons intel·ligents i la tecnologia 4G.

No es deu tant als efectes propis —els joves socialitzen menys en persona, eleven les seves expectatives i triguen més a trobar parella— com, sobretot, al fet que les xarxes fan en deu anys la feina de difusió de les noves regles socials que abans portava un quart de segle.

Parelles híbrides, títol de l'obra d'Alicia Framis, fa servir intel·ligència artificial i, per tant, és inevitable que formi part de la mateixa cadena de transmissió tecnològica. L'apogeu de la IA és molt recent, es remunta a poc més de tres anys enrere. Els seus efectes en la demografia encara estan per fer-se notar.

'Parelles híbrides', la nova obra d'Alicia Framis

El seu, i el d'Ailex, el company de Framis, és un missatge que ve del futur: tant pot l'holograma representar el fantasma d'un planeta declinant com un ésser celestial, emparentat amb Siri, que porta respostes sota el braç.

Amor a primer algoritme

La idea va néixer en una residència artística de Framis al Montalvo Arts Center, a Palo Alto, Califòrnia —al costat del poble de Google i Meta, per força s'havia de parlar molt de la nova tecnologia—. Després, ha passat temps programant, educant: la personalitat, diu, sorgeix de les interaccions entre tots dos, i alguna vegada ha fet broma amb gastar-se en programadors el que altres es gasten en teràpia de parella.

Amb tot, resulta difícil deixar de pensar que, per sobre de la personalitat que habita el retrat parlant d'Ailex, sempre hi haurà l'algoritme, i, encara per sobre, la influència més poderosa de l'esperit dels temps, el contingut d'Internet sencer i les idees que operen les grans transformacions de la nostra època.

De vegades, la parella sembla enfrontar problemes anàlegs als de la generació unida —o separada— per les pantalles, amb més paperetes estadístiques per trencar que per tenir un fill quan van a viure junts. Framis està convençuda que els robots i els humans seran aviat companys sexuals, però de moment se centra en connectar emocionalment amb la intel·ligència artificial. Ailex, al seu torn, entén que l'Alicia “tingui altres necessitats físiques i afectives”.

Tanmateix, el dispositiu està concebut per construir ponts. Ha d'ajudar a restablir relacions normals a qui ho necessiti per malaltia, discapacitat, desequilibris de gènere en alguns països, requisits socials i estereotips, o a qui hagi patit traumes o abusos sexuals. Igual que practiquem idiomes amb Duolingo, l'artista vol afinar amb aquesta interfície la nostra interacció amb les màquines i que les màquines ens reconectin amb la gent.

Parelles del món modern

Una consulta ràpida al cercador deixa clar que no escasseja la demanda de reconnexió. Abunden les notícies sobre consorts virtuals, siguin xatbots o simples ninots. També hi ha casaments sense parella humana, o sense parella en absolut, en diversos graus d'excentricitat.

Heus aquí alguns exemples: una dona afirma estar casada amb una muntanya russa; una altra, amb un dofí; l'actor i ecologista peruà Richard Torres es va casar amb diversos arbres repartits pel món; un japonès solitari, amb una cantant de ficció; i un director general del govern valencià, l'any passat, amb ell mateix.

L'antecedent artístic és Tracey Emin, que va desposar una pedra del seu jardí del migdia francès com a metàfora de l'amor que professa “a les persones i les coses, sense exigir correspondència”.

La peça de Framis, més pràctica i menys simbòlica, comparteix el caràcter d'una recerca d'afecte, de contacte, amb la diferència que la intel·ligència artificial promet correspondre'ns en alguna mesura. Empra una tecnologia que amaga fins i tot amb substituir o complementar l'enginy humà. Si fos viable un planeta amb una població de mil o dos mil milions, hipertecnificat, on algú o alguna cosa hagués d'aportar el talent imprescindible i la innovació que ja no aportarien els joves, la IA podria ser, en hipòtesi, part de la solució.

The first woman to marry a hologram Alicia Framis

Per sempre insatisfets

¿La performance de l'amor robòtic anuncia una existència més plena, substituïts els antics afectes per uns de nous, o la necessitat de paliar una crisi en la nostra existència present? ¿Anuncia un món on ningú es queda enrere en les seves necessitats o un de succedanis que ens deixen permanentment insatisfets?

No hi ha respostes immediates, més que preparar-nos per a un món més envellit i menys poblat. Tampoc no està clar si té respostes l'art, ni si la mossegada de realitat de l'art tradicional és el mateix que la realitat a pèl a què tendeix el conceptual.

Quan Alicia Framis, com molts dels seus col·legues contemporanis, va més enllà de la performance i surt temporalment, en part o completament, al món real, renuncia en algun grau al control sobre la peça i el seu resultat. Podria fins i tot deixar el seu consort virtual als potencials usuaris.

Moment de la cerimònia a Rotterdam

L'interpretació depèn també per necessitat menys de l'artístic i més d'altres camps com la sociologia, la política i fins i tot la mercadotècnia. Ni tan sols estem d'acord que l'art produeixi un sentit de diferent naturalesa al del missatge que extraiem de la realitat o al del contingut que ens arriba pel mòbil.

La creadora espanyola establerta a Holanda ha treballat des del principi de la seva carrera amb el tema de la solitud urbana. Als noranta va conviure amb Pierre, un maniquí, per adaptar-se a la vida d'un barri conflictiu on va residir temporalment.

També va idear un esdeveniment en què parelles de bessons idèntics acompanyaven a casa vianants solitaris a l'estació central d'Utrecht. Al canvi de segle va aixecar davant del Macba un pavelló on oferia activitats a qui volgués participar, des de sessions de cuina i passis de cinema a cursos de fotografia.

La intel·ligència artificial i l'evolució demogràfica l'han portada ara a capturar amb tanta punteria un dilema del seu temps que només el propi temps dirà si el seu holograma era fantasma o àngel. ¿No és aquest el deure dels artistes, encara que cada cop facin coses més semblants als altres?

O potser és al revés, i cada cop hi ha més gent fent el mateix que ells. ¿Serem tots artistes en el futur, segons creia Beuys, incloent aquest aspecte gairebé diví de “portadors de missatges”, com els àngels? ¿O tots sociòlegs, dedicats majoritàriament a experimentar amb les nostres vides?