Vaig conèixer superficialment el pintor i escultor Robert Llimós (Barcelona, 1943-2026) a mitjans dels anys 80, a base de creuar-me'l en bars i festes privades (teníem força amics comuns). Era un tipus peculiar, tirant a adust, però en absolut desagradable i amb un sentit de l'humor molt personal. Costava fer-lo riure, però quan ho aconseguies, l'home s'esforçava per reprimir una rialleta, com si pensés que la vida, com deia Gil de Biedma, anava de debò.
Acabava de tornar de Nova York, on havia viscut entre 1975 i 1983, un període en què donaves dues puntades a un arbust de Central Park i apareixia un munt d'artistes catalans buscant-se la vida i perseguint el triomf global. Llimós no va ser dels que van tenir pitjor sort, però tampoc dels que més.
Quan li vaig comentar que mantenia certa amistat amb Miquel Barceló, que no havia vist necessari mudar-se a Nova York des de París per dur a terme els seus plans de dominació mundial, es va rebotar una mica i va començar a dir pestes de l'ambiciós mallorquí, a qui em va descriure com un tros que no sabia fer la o amb un canut.
Obeint la prudència més elemental, vaig canviar de tema. Era evident que no li n'hi havia prou amb ser un artista respectat i que no li queien bé els que li havien “usurpat” el rol que mereixia en l'art contemporani.
Vaig tornar a coincidir amb ell anys després, a la casa barcelonina d'Isabel Coixet, o potser a l'apartament que aquesta tenia a Sitges perquè la seva filla Zoe, que llavors era molt petita, pogués banyar-se al mar.
Va succeir durant el breu idil·li que va mantenir Llimós amb la nostra amiga Carme Elías, l'actriu, que el va acabar cessant a causa del costum de l'artista d'esmorzar amb cervesa i després liar-se un canut per fer bé la digestió. Com que a la Isabel i a mi ens queia bé, vam lamentar que la Carme se'l tragués de sobre tan aviat. No el vaig tornar a veure.
Em vaig assabentar de la mort, el 1995, del seu fill Marc, i de com li va afectar. El nostre home va caure en una profunda depressió de la qual no va sortir pràcticament fins al 2009, encara que és possible que fos pitjor el remei que la malaltia, almenys per a la seva vida d'artista.
L'abducció que ho va canviar tot
Al Brasil, on havia anat com a convidat a un casament, Llimós va sortir una tarda a fer una volta per la platja, a prop de Fortaleza, i va viure una experiència que li va canviar la vida per sempre. Assegut a la sorra, va detectar la presència d'un ovni que, segons ell, el va abduir durant unes dues hores i mitja, en les quals va poder dibuixar uns esbossos dels seus inofensius segrestadors, uns éssers reptilians molt semblants als extraterrestres de les pel·lícules de ciència-ficció de sèrie B dels anys 50.
A partir de llavors, tot el que va pintar i va esculpir va ser sobre els alienígenes, dels quals es va presentar com una mena d'ambaixador convençut que venien amb bona intenció i desitjaven ser vistos, cosa aconseguida gràcies a ell.
Alien Brown (2013). Aquarel·la sobre paper
El principi d'una vida nova per a Llimós va ser també la fi de la seva fama com a artista. Ningú se'l va prendre seriosament, entre altres motius perquè els seus extraterrestres recordaven poderosament als de Mars Attacks, popular col·lecció de cromos portada al cinema per Tim Burton.
D'un dia per l'altre, el suport de galeristes i compradors es va esfondrar com un castell de cartes, i el pobre Robert es va convertir en material de burla per a la gent que parlava d'ell. I tanmateix… Hi havia tanta passió i tanta vehemència quan parlava dels seus marcians que era impossible creure que se'ls hagués inventat per donar-se notorietat (una cosa, d'altra banda, que no hauria sortit segons el previst).
Llegies les (poques) entrevistes que li feien i t'adonaves que creia cegament en la seva trobada amb els extraterrestres i en la necessitat de donar-los a conèixer perquè els terrícoles ens esmenéssim una mica.
M'expliquen que va ser feliç durant la seva relació amb els marcians (que alguns associaven a la desaparició del seu fill), encara que els quadres i les escultures els semblessin lletgíssims i fins i tot ridículs als qui els observaven. Mai em va semblar bé que fessin acudits a la seva costa, ja que l'home era sincer en les seves afirmacions.
Plat volador II (2009). Oli sobre tela
I jo diria que hi havia certa grandesa en la defensa d'això que les celebrities televisives de casa defineixen com “la seva veritat”, encara que l'obra derivada de la presumpta trobada no tingués per on agafar-la.
Robert Llimós va saber que s'estava enfonsant amb els extraterrestres, però no va cedir davant el mercat. Ara que ha mort als 83 anys, algú hauria de rodar una biopic sobre ell. Si pot ser, el citat Tim Burton.