En assabentar-nos per la premsa del descobriment, entre les ruïnes d'una casa de Pompeia, d'un bagul en què es conserven pràcticament intactes tota mena d'objectes de la vida quotidiana d'una família —un aixovar amb els seus flascons de perfum, collars de comptes supersticioses, joguines, una balança d'ús domèstic— sentim l'estremiment de la vida remota i parcialment recuperada, una presència fantasmal evocada per les coses.
I ens venen naturalment als llavis el famós sonet de Garcilaso, Oh, dolces prendes pel meu mal trobades, compost amb l'emoció de sostenir el poeta entre les seves mans algun mocador o una cinta o un vestit (“dolces prendes”) de l'estimada morta. En arribar al segon tercet, li demana a aquesta que se l'endugui amb ella a l'altre món, perquè “si no, sospitaré que em posares/ en tants béns, perquè desitjares/ veure'm morir entre memòries tristes.”
Aquestes “càpsules del temps” tenen un poder evocador terrorífic. Per un instant anul·len la distància del temps transcorregut. Existeixin o no els extraterrestres, a vegades m'imagino què pensaran o sentiran els marcians quan, un cop extingida la vida a la Terra, trobin en alguna nau espacial americana enviada fa dècades a l'infinit com missatges en ampolles a l'Oceà, una gravació de Mozart o un vinil dels Beatles. Què els semblarà Twist and shout?
Cosa profundament torbadora que m'ha passat més d'una i de dues vegades és entrar a la casa d'un amic mort fa anys, i que la seva vídua t'ensenyi el seu despatx, que, per pur amor, per ajudar a mantenir fresca la seva memòria, ha mantingut idèntic a com estava quan ell l'utilitzava i hi passava llargues hores: els seus llibres a la prestatgeria, la seva màquina d'escriure i la seva ploma a l'escriptori, el butaquet on s'asseia a llegir…
Totes aquestes coses semblen amb el seu ordre persistent emmarcar la silueta de l'absent i invocar la seva presència. Només falta ell. En aquests casos n'hi ha prou de sentir el més petit cruixit d'un moble per fer un bot.
Potser el lector recorda un cas extraordinari d'aquestes càpsules del temps proclius a l'aparició de fantasmes, del qual va informar la premsa europea: el pis a l'immoble número 2 del square La Bruyère, al districte IX de París, on va viure l'anomenada Marthe de Florian (1864-1939), dona molt bella de moralitat lleugera, per dir-ho així, amant de personatges importants de la vida pública, el nom civil de la qual era Héloïse Beaugiron.
Un milió sota la pols
Després de la seva mort, la seva filla i hereva va anar a viure al sud de França i no va tornar a trepitjar la llar de la seva difunta mare, però va continuar pagant la llum i l'aigua fins que també ella va morir. L'any 2010 un subhastador i un expert en art van entrar al pis abandonat setanta anys enrere. Ho van trobar tot cobert per una espessa capa de pols.
Sota aquesta capa, tot seguia exactament igual que quan hi vivia la descocada i oblidada Marthe de Florian. Mobles, miralls, quadres, bibelots, vestits als armaris, i als calaixos feixos de cartes dels seus famosos amants, lligades amb cintes de diferents colors.
Entre aquests quadres, presidia el seu saló el retrat, fins aleshores desconegut, que el 1898 li va fer Boldini, retratista chic i encantador, desimbolt i potser una mica superficial, figura paradigmàtica del París de la Belle Époque. El famós retrat de Verdi que tots coneixem és obra seva.
Retrat de Marthe de Florian per Boldini
El pis de Marthe va ser buidat i posat de seguida a la venda. Tot el que contenia va ser subhastat a la casa Drouot. El retrat de Boldini el va comprar un col·leccionista italià per una mica més d'un milió d'euros. Molt més barat es pot comprar, alguns dissabtes, als Encants de Barcelona, el mobiliari dels pisos dels veïns que han mort recentment i els hereus dels quals prefereixen desfer-se'n d'aquestes coses.
Tots els objectes de cada habitatge són reunits pels drapaires —que, per cert, són gairebé tots d'origen àrab— ben junts, ben enganxats els uns als altres, de manera que ocupin el menor espai possible. Mereix una visita. A vegades si un té ull s'hi pot trobar coses valuoses a bon preu.
Però sens dubte és un espectacle gratuït, lleument inquietant i melancòlic. Com devia ser-ho l'altre dia, per als arqueòlegs de Pompeia, trobar aquell bagul de fa dos mil anys, ple de coses d'aleshores, impregnades d'una vida remota.