Una habitació pròpia: la pintura sigil·losa i intimista de Gwen John

Augustus John, retratista d'èxit, va dir en una ocasió: “Cinquanta anys després de la meva mort se'm recordarà com el germà de Gwen John”. El comentari podia semblar als seus interlocutors una bajanada, perquè ell era un pintor molt cotitzat amb gran projecció pública, mentre que la seva germana era poc més que una nota a peu de pàgina, que només va tenir una exposició individual en vida.

Tanmateix, les seves paraules van ser profètiques: avui Gwen John és una pintora cada cop més reivindicada i d'Augustus se'n parla més perquè va ser el seu germà que per la seva obra, força oblidada.

Coincidint amb el 150 aniversari del naixement de l'artista s'ha organitzat l'exposició més ambiciosa mai plantejada sobre la seva figura: Gwen John: Strange Beauties. Va començar a Gal·les, ara és a les National Galleries of Scotland a Edimburg (fins al 4 de gener de 2027) i després viatjarà als Estats Units.

Nascuts a Gal·les, Augustus (1878-1961) i Gwen John (1876-1939) van estudiar pintura a l'acadèmia Slade de Londres, aleshores una de les més progressistes, no només perquè admetia alumnes, sinó perquè a més les classes eren mixtes.

Augustus va ser aviat aclamat com un geni i el seu virtuosisme amb el dibuix va fer que el comparessin ni més ni menys que amb Rafael. No va trigar a convertir-se en un retratista sol·licitat, davant del qual van posar personatges com Lawrence d'Aràbia, William Butler Yeats o Dylan Thomas.

Excèntric i bombàstic, es va construir una figura pública reconeixible, mentre la seva vida privada era objecte de rumors i maledicències. Durant anys va mantenir una relació que avui anomenaríem poliamorosa amb la seva esposa i la seva amant, convivint els tres sota el mateix sostre. I la llegenda, sens dubte exagerada, deia que amb les seves aventures sexuals havia deixat per aquí més d'un centenar de fills.

Gwen, en canvi, va mantenir sempre un perfil molt més discret —gairebé no tenim fotografies d'ella— i va viure la major part de la seva vida a París. La seva pintura va ser des del principi intimista i sigil·losa, trets que el temps no va fer sinó augmentar, en un procés de depuració formal sistemàtica.

Aquests detalls han distorsionat una mica la seva imatge. S'ha perfilat de vegades com una dona solitària i retraïda, però no va ser exactament així. Va tenir, amb persones d'ambdós sexes, romanços apassionats i amors no correspostos que va viure de manera obsessiva. I no va ser tant una dona solitària com independent.

De Gal·les a París

La primera estada parisenca de Gwen John es remunta a 1898. Va viatjar-hi amb la també pintora i amiga de Slade Ida Netteship (que es convertiria en esposa d'Augustus i en un dels vèrtexs del ménage à trois). Allà va estudiar a la recent inaugurada Académie Carmen, fundada per Carmen Rossi, exmodel de Whistler, on l'artista americà impartia classes.

L'influència de Whistler va ser crucial en l'obra de John, sobretot per la gestió de la restricció de la gamma cromàtica, que el geni nord-americà va explorar en els seus “arreglos”, “nocturns” i “simfonies” pictòrics, basats en un sol color dominant.

El 1903 Gwen John va emprendre un nou viatge al continent que acabaria amb la ja definitiva instal·lació a París. Aquesta vegada anava acompanyada per una altra pintora amiga, Dorelia McNeill (que es convertiria en amant i tercer vèrtex del triangle amorós del seu germà). Tenien la intenció d'arribar a Roma, però van acabar el seu periple a Tolosa. L'aventura era pura bohèmia: es desplaçaven a peu, dormien en pallers i es guanyaven unes monedes cantant al carrer.

De Tolosa Gwen es va traslladar a París, on va viure primer a Montparnasse i després al molt més tranquil suburbi de Meudon. A París va treballar com a model per guanyar-se la vida i entre altres artistes va posar per al mercurial Rodin. Amb ell va passar de model a amant, i sempre el va idolatrar (les seves cartes deixen veure una passió obsessiva).

Rodin la va utilitzar com a model en alguns dels seus dibuixos eròtics en què apareixen dues dones entrellaçades (l'altra model que posa amb Gwen era la finlandesa Hilda Flodin, també artista). Després de la seva relació amb l'escultor, tots els vincles amorosos que es coneixen de John són sempre amb dones.

El 1910 el seu germà Augustus li va presentar el col·leccionista nord-americà John Quinn, que seria fonamental en la trajectòria artística de Gwen, perquè es va convertir en el seu mecenes. Li passava una assignació anual i li comprava bona part de la seva producció. L'acord es va mantenir fins a la mort de Quinn el 1924.

John Quinn és una figura molt interessant: advocat, a la seva època va arribar a ser propietari de la col·lecció més gran d'obres de l'impressionisme, el postimpressionisme i les avantguardes europees. A més, va exercir el seu mecenatge amb poetes com Ezra Pound i T.S. Eliot (que, en agraïment, li va regalar el manuscrit de La terra erma).

El 1913 Gwen John es va convertir al catolicisme, va freqüentar les monges dominiques de Meudon i va pintar retrats de diverses d'elles. El 1914, en esclatar la guerra, el seu germà Augustus va voler treure-la de París i endur-se-la a Anglaterra, però ella es va negar a moure's de la ciutat. Va exercir de traductora per als soldats britànics ferits i per als oficials que arribaven a la Gare de Montparnasse.

El 1926 se li va organitzar l'única exposició individual que va tenir en vida, a la New Chesil Galleries de Londres. Això no vol dir que fos una pintora marginal ni molt menys, exposava de manera assídua als salons parisencs i es movia pels ambients artístics de la capital francesa.

Una obsessió no reflectida

Aquell mateix any va conèixer el filòsof catòlic Jacques Maritain, el seu veí a Meudon. I es va enamorar bojament de la germana de la seva esposa, la russa Véra Oumançoff. Les cartes descobertes per la biògrafa Susan Chitty són una nova mostra del caràcter obsessiu de John. Enviava a Vera missives i dibuixos cada setmana, fins que aquesta va trencar la relació.

Aquests rampells emocionals podrien fer pensar que la pintura de Gwen John és intensa i apassionada, però resulta ser tot el contrari.

El to realista de les seves primeres obres —un bon exemple és el Retrat de Mrs. Atkinson, la netejadora de la casera de John en els seus anys d'estudiant a Slade— anirà donant pas a un progressiu despullament, fins a arribar a uns retrats gairebé evanescents, que recorden, per la restricció de la paleta i el to apagat dels colors, a les natures mortes de Morandi.

Si l'artista italià insistia obsessivament en les natures mortes, John també manejava un repertori restringit, i a més li agradava fer variacions sobre un mateix tema. Per exemple, les diverses versions de la noia asseguda en una cadira de vímet, conegudes com el cicle de La convalescent.

L'evolució i l'ànima de Gwen John

La veu personal de John comença a aparèixer ja en els tres retrats que realitza a Tolosa de Dorelia, coneguts com el cicle de L'estudiant, en què destaca la singular il·luminació. Una altra peça interessant és La noia nua de 1910 —els nus són poc habituals en la seva obra—, a la qual pinta també vestida en un segon retrat especular, titulat La noia amb les espatlles nues.

Encara que hi ha entre la seva producció unes poques figures masculines, les protagonistes dels seus quadres són les dones, inclosa ella mateixa, que posa en tres autoretrats. Permeten veure la seva evolució: en el primer, de tall realista i pertanyent a la seva època d'estudiant a Slade, apareix amb mirada i actitud desafiant, segura de si mateixa. Però, tant la seva expressió com la tècnica pictòrica, són ja molt diferents en els altres dos, de 1902 i 1909.

La seva producció és escassa, uns 150 llenços en tota la seva carrera, encara que es conserven molts esbossos en paper, tant dibuixos com aquarel·les. Treballava amb un procediment lent i meticulós, i a mesura que avança la seva carrera, la pinzellada es fa més densa i el traç, més solt.

Ja no busca el detall, sinó la essència de la retratada, l'ànima de la model: per exemple, en les diverses versions de la noia amb xal, o la noia amb gat. L'aire absent, meditatiu de les seves dones i els espais buits que les envolten, tenen certa connexió amb les solitàries figures femenines de Hammershoøi.

Hi ha també subtils vincles amb l'artista danès en els interiors de John. Hi plasma les seves estances parisenques, els espais on vivia i pintava. Aquests escenaris, banyats per una llum silenciosa, es converteixen, parafrasejant Virginia Woolf, en la seva habitació pròpia.

El lloc d'íntima llibertat on va crear la seva obra, que és poderosa sense alçar la veu, que és magnètica sense ser ampul·losa. Augustus John ho va saber veure: l'art de la seva germana s'avançava al seu temps. La sobrietat ascètica dels seus llenços de tons apagats segueix avui viva i captiva la nostra mirada.