L'arquitectura i el poder travessen una línia d'ombra que va des d'Oliver Twist de Dickens fins a la torre Grenfell de Londres, incendiada el juny de 2017; representen la pobresa i la falsa aparença de les inhòspites torres. En l'últim segle, la continuïtat urbanística fuig de la captivitat del centre històric, però el passat no constreny la feina de l'arquitecte; només és un punt de partida.
Aquesta versió li ha servit d'impuls a Rafael Moneo, juntament amb els seguidors de Rem Koolhaas o el mateix Frank Gehry, entre d'altres, que combaten l'estructura de les ciutats compactes, però que són capaços de resituar en el seu si la ciutat genèrica, fugint del context a través de ruptures, com la catedral de Los Angeles o la parròquia d'Iesu a Sant Sebastià, sobre la riba de Loyola, ambdues de Moneo.
L'arquitecte Rafael Moneo
La ciutat emblema de l'arquitecte navarrès és Tòquio, on Moneo va rebre el Premium Imperiale, apostant per edificis conspicus indiferents al patrimoni construït, enfront de la reconstrucció del Berlín nostàlgic de les grans illes seguint l'estil prussià de Frederic el Gran.
Tòquio, Toronto o Manhattan situen la continuïtat urbanística en el desenvolupament de conceptes neutrals, com l'enllaç, nus o connexió, entre el passat i el present, de tal manera que la colonització d'un entorn edificable, basat en la ciutat oberta, s'encamina cap a la diversitat i la interculturalitat. Moneo rebutja la ciutat alliberada, el Berlín de Renzo Piano, enganxades a l'antic Mur, construïdes per Daimler-Benz i Sony, obra de Helmut Jahn.
Conseqüències
Tanmateix, la sort dels arquitectes esmentats, com la de Moneo, és la mateixa: aixecar mega edificis a gran escala per combatre el funcionalisme i propiciar, al seu voltant, nous contextos, deixant de banda la inevitable gentrificació.
Un dels nivells més vistosos d'aquesta corrent guanyadora —Jean Nouvel, Frank Lloyd Wright, Tadao Ando, Ban Shigeru, Lina Bo Bardi, Ricardo Bofill, Pierre Chareau, Mario Bota, Norman Foster, Richard Rogers o Erickson, entre d'altres— s'expressa en el Guggenheim Bilbao de Frank Gehry amb 33.000 làmines de titani que han enterrat el vetust districte industrial del ferro per aixecar un espai de modernitat i cultura.
L'oleic entorn de la gran indústria del passat atrau avui la salubritat oberta del Cantàbric.
Gehry és la construcció escultòrica enfront de Moneo que, al Kursaal de Sant Sebastià, va utilitzar formes simples i una il·luminació controlada per crear espais serens, inspirant-se en l'escullera de la ciutat marítima.
Llibertat versus ordre
Amb la dualitat Guggenheim-Kursaal van arribar els contrastos entre tots dos arquitectes: Gehry amb el seu gran museu al costat de la Ria i Moneo amb la Biblioteca de Deusto; el canadenc amb l'edifici universitari de Basilea i Moneo amb el campus de Novartis, una competició que es repeteix en altres llocs com el Walt Disney Concert Hall de Gehry en contrast amb la catedral de Moneo a la gran ciutat californiana.
Gehry i Moneo representen dos camins diferents dins de l'arquitectura contemporània. El primer aposta per la llibertat formal i l'impacte visual, mentre que el segon se centra en l'ordre, la llum i la relació amb l'entorn, com aclareix l'experta Carmen Díez Medina a Rafael Moneo, construir les idees (Acantilado).
Portada de 'Rafael Moneo, construir les idees'
Malgrat les seves diferències, ambdós demostren que l'urbanisme tecnològic és una forma de crear experiències i emocions en què, sovint, el present configura el passat: “els vius poden ajudar a la imaginació dels morts”, va escriure William B. Yeats.
La cartografia de la pedra és massa complexa. L'arquitectura moderna es buida de contingut quan vol explicar el significat d'un gran mastodont (mega edifici). Quan es vol contestar a la pregunta de per què es va enclavar un edifici en un lloc determinat, la resposta evita l'argument exclusivament econòmic per assolir cotes mitològiques.
La cruïlla entre el possible i l'anhel de l'art va conduir William Blake —pintor, artesà, poeta i carrer de la llibertat— fins a jardins i temples enclavats en quadrícules invisibles sobre el territori, detectades amb pèndols i varetes, a l'estil dels instruments del zahorí.
Si un vol conèixer materialment una ciutat immensa, com Londres, pot baixar al Super Sewer, el clavegueram victorià, on el misteri conjuga amb l'empresa constructora Agroman, també relacionada en el seu dia amb el projecte del Guggenheim de Bilbao.
L'exemple li serveix de pòrtic misteriós a Servando Rocha en el pròleg del llibre enigma, Viure amb edificis i caminar amb fantasmes, (Ed. La Felguera), d'Iain Sinclair. La ciutat-representació dels planificadors urbans és un espai metafísic convertit en projecte econòmic.
Portada de 'Viure amb edificis i caminar amb fantasmes'
Així ho va mostrar Ricardo Bofill en el seu projecte Xanadú, construït a Calp, amb el nom de la capital de l'Imperi Mongol descrita per Marco Polo o a l'edifici emblema, Walden, de Sant Just Desvern, mistificat sota la utopia conductista de B.K. Skinner en la seva obra Walden Dos.
Les ciutats humanes acaben trobant el seu desenllaç en el preu del metre quadrat per més que es dissenyin sota impulsos messiànics. Encara que tot acabi en guanys estimades, l'activitat liberal arriba apadrinada d'una imatge del futur confeccionada a la caixa d'eines dels despatxos prestigiosos.
El Rafael Moneo de Díez Medina comença el seu desplegament en un Preludi en quatre moviments: del bressol a Tudela i d'allà a Madrid a la recerca d'un model intuït a Dinamarca i Itàlia. El segon acte, L'atzar dicta el joc, comença en un viatge a Aspen el 1968, la trobada amb la petjada intel·lectual de Peter Eisenman i Manuel Sala-Morales, decisius en el seu pas per la Universitat de Siracusa on aprèn a confrontar el seu punt de vista amb la febre postmoderna.
El trasllat a Massachusetts el 1985 el converteix en chairman de l'Escola de Disseny de Harvard i després del seu retorn a Madrid, el 1990, la trajectòria intel·lectual de Moneo conclou en el concepte de ciutat com a text inacabat, amb manifestacions impensables com les successives ampliacions de l'Estació d'Atocha, un projecte sense fi que avui compleix quatre dècades.
La història cedida
Moneo assumeix la seva real biògrafa, enorme tasca, en un matí fresc i assolellat, quan l'arquitecte i la seva esposa, Belén Freduchi, obren la porta de casa seva a l'autora a la colònia d'El Viso.
Recorren junts l'estudi de l'arquitecte submergit en un jardí biblioteca en què s'amunteguen el paper, el cartró i la fusta que enterren el manuscrit Apunts sobre 21 obres, l'objecte d'estudi que donarà lloc a Construir les idees (1954-2024), el resum de més de cent trobades entre Moneo i Carmen Díez Medina, material inèdit publicat ara per Acantilado.
Tot comença a Tudela quan un nen de deu anys, el mateix Moneo, copia a l'oli una litografia de la casa paterna utilitzant la capsa de colors que li ha regalat César Muñoz Sola. La pintura és l'art primigeni en el cor de l'adolescent fins a arribar al taller del mestre Daniel Vázquez Díaz, on reconeix la revelació del color de Benjamín Palencia, el fundador de l'Escola de Vallecas.
Quan un arquitecte intel·lectualment voraç s'enfronta a la paleta, com li va passar a Òscar Tusquets, els seus esbossos són enquadraments contra l'oblit.
El color colonitza el menys ingenu igual que els passa als visitants inadvertits a La casa del confí de la Terra de William Hope Hodgson. Arriba un moment en què estar fora de tot és la forma més segura de no caure en la depressió. Seguint l'Artista adolescent com a gos jove de Dylan Thomas, la crida de l'art es converteix en coneixement.
A Moneo li resulta paralitzant la bellesa radical del Pedregal de Ciutat de Mèxic, on s'amaga el racionalisme mexicà, amb edificis de Mario Pati i Enrique del Moral, amb treballs advertits per la modernitat trencadissa que conserva encara murals menors de David Alonso Siqueiros, Diego Rivera o Francisco Eppens. Moneo s'inclina davant el Museu El Eco de Mathías Goeritz gairebé enganxat a Insurgentes.
“La modernitat ens deu el retorn d'una expectativa profètica, perquè el nostre Déu és un déu absent”, destaca Manuel Delgado a Totes les ciutats estan posseïdes (Capitán Swing). Els urbanistes que decideixen el nostre futur ens prometen una energia plàstica restablint els arcaïsmes per mitjà del present que conserva energies dionisíaques no destruïdes.
Portada de 'Totes les ciutats estan posseïdes'
Rafael Moneo, guanyador del Premi Pritzker el 1996, considerat el Nobel d'arquitectura, ret homenatge mental als romàntics alemanys primitius sense renunciar a les revelacions de la Il·lustració, és a dir, a la racionalitat viscuda amb un desplegament d'afecte. La perspectiva i la geometria, marcades avui per la tecnologia que rendeix a un ofici meravellós, mai s'han distanciat de la poesia i la música.