La notícia de la setmana, en termes de cultura, és l'expansió sense precedents, tant en espai com en volum d'obres d'alta qualitat, del museu Thyssen, ubicat al passeig del Prado de Madrid. Així ho recull aquests dies la premsa generalista.
Claudio Tornamira explicava ahir a El independiente que “l'ecosistema cultural madrileny assisteix al que ja es descriu com una de les operacions culturals més importants d'Europa en els pròxims anys, un moviment tectònic que redefineix l'eix museístic del passeig del Prado”.
La Fundació Thyssen, creada a partir de la caudalosa col·lecció particular del baró Hans Heinrich von Thyssen-Bornemisza (a “Heini Thyssen”), que a finals dels anys vuitanta del segle passat la va prestar i després vendre a l'Estat, valuosa no només per si mateixa sinó també pels bucs que venia a cobrir en l'oferta del museu del Prado i el Reina Sofia, ja és un museu perfectament consagrat i autosuficient de pintura històrica i del segle XX.
Però “museu” té una rima massa fàcil amb “mausoleu”. Per donar-li vitalitat i pols a la Thyssen li faltava —a més d'espai físic— una forta projecció cap a les inquietuds, les estètiques i els reptes de la contemporaneïtat que estigués a l'altura del seu patrimoni.
Això últim era ben difícil, entre altres motius perquè els estatuts del museu veten la incorporació d'obra que no provingui precisament de la família del difunt baró. L'operació que s'ha anunciat aquesta setmana salva elegantment aquest escull.
Un generós regal
Perquè aquest complex “moviment tectònic” arribés a bon port ha calgut conciliar interessos diversos, o, dit d'una altra manera, s'han hagut d'alinear diversos astres. La màxima artífex del projecte és la mateixa Franceska Thyssen (filla del baró Hans Heinrich Thyssen-Bornemisza i de la seva tercera esposa, la model neozelandesa Fiona Campbell-Walter).
Que, si ja té prestades gratuïtament al museu nombroses obres d'art clàssic de la seva col·lecció particular, ara regala a l'Estat, sense retribució econòmica de cap mena, bona part de la fabulosa col·lecció d'art contemporani de la seva Fundació (TBA21), que segueix en expansió mitjançant el mecenatge, les compres i els encàrrecs, i en presta una altra bona part a llarg termini, també gratis et amore.
Ha estat fonamental per fer-ho comptar amb la sintonia i complicitat de Tita Cervera, vídua del baró, i del seu fill Borja, figures decisives en el patronat del museu.
Segona seu
Al mateix nivell de responsabilitat hi ha estat el valencià Arcadi España, ministre d'Hisenda de l'actual Govern: Hisenda és la propietària del sumptuós edifici que acollirà la segona seu del museu, conegut —entre altres noms— com a “Palau de Gel”, situat darrere de l'hotel Palace, a tres minuts d'aquell i que feia molts anys que estava tancat, sense utilitat pública i deteriorant-se.
El ministeri també s'encarregarà de la rehabilitació (que s'allargarà durant cinc anys) de l'edifici, que simultàniament acollirà la seu de l'Associació de Víctimes del Terrorisme.
La veritat és que l'origen físic dels mandataris és una dada de relativa importància, i si m'apures pot ser fins i tot estúpid comentar-ho, però a títol de curiositat ressenyem que dos dels catalitzadors fonamentals d'aquesta operació museística tan madrilenya com espanyola i europea són barcelonins.
El ministre de Cultura i diplomàtic en excedència Ernest Urtasun, i el seu braç dret Jordi Martí, que abans d'ocupar la subsecretaria al ministeri havia estat tinent d'alcalde de l'àrea de cultura a l'ajuntament de la seva ciutat natal.
La feina del periodista sovint és aspra i —especialment en èpoques tan convulses—, centrada en la crítica a les autoritats i als poderosos; per això mateix no podíem deixar passar l'ocasió de celebrar un esforç d'intel·ligència operativa i visió de futur com el que han protagonitzat les persones esmentades més amunt.