Tusquets de Cabirol, més que memòria

Cap als anys quaranta i cinquanta, Joaquín Tusquets de Cabirol (1904-1979) mirava cap a tot arreu amb una càmera Rolleiflex a les mans i, en fer-ho, gairebé sense voler, va anar deixant rastre de la vida a peu de carrer, sense més enigma que el transcórrer dels dies, amb el desconxat del temps, que a vegades resulta festiu i que, per moments, adquireix un sinistre color d'abisme. Són les seves imatges lúdiques i severes, depèn. Càlides i silencioses. Poètiques i properes.

Aquesta passió per la fotografia la va dedicar discretament aquest pèrit de formació mentre dirigia una fàbrica química. Va sumar diverses dècades dedicat a fer instantànies de manera discreta en el seu temps lliure, preferentment els caps de setmana, enfangat de líquids de revelar, conservant gelosament milers de negatius que donen fe del que de l'altra banda de la realitat n'és l'essència, la seva matèria oculta, la seva intensitat emocional. El secret, potser, rau en la seva exacta austeritat.

Es podria dir que Joaquín Tusquets de Cabirol només va aspirar a ser un bon fotògraf dins dels límits de la seva llar, però posseïa una mirada lúcida, encertada, amb segell propi. Els rostres, les expressivitats, els fons naturals, les atmosferes i l'actitud dels improvisats models atorguen una refinada bellesa a moltes de les instantànies realitzades per aquest aficionat a la imatge que sempre va mostrar un escàs interès per la pirotècnia de la fama i els focus.

Certament, ell va fer de la fotografia un joc personal. Va recórrer un bon tram del segle XX donant forma a la seva mirada amb un clic precís a manera de diari privat fins que milers de negatius van aparèixer per sorpresa el 2004 en un contenidor d'escombraries de Palma. La troballa —amplificada, primer, per la mecànica de les xarxes socials i, posteriorment, pels mitjans de comunicació— va acabar per donar llum a una feina fins llavors ignorada, si bé encara conserva el calfred del testimoni.

Una selecció de les seves imatges ja es va poder veure entre maig i octubre de 2021 al Museu Marítim de Barcelona, però ara el Centre KBr de la Fundació Mapfre prepara, en col·laboració amb la Fundació Photographic Social Vision, una àmplia retrospectiva del fotògraf seleccionada a partir d'un arxiu que suma prop d'un miler de còpies i cinc mil negatius. L'exposició, titulada amb el nom de l'autor i el colofó de La forma eloqüent, estarà oberta del 18 de juny al 6 de setembre.

Una obra fotogràfica eloqüent

Del que s'hi pot veure es conclou que Tusquets de Cabirol va signar una obra coherent, independent d'exigències econòmiques o professionals i atenta als canvis del gust fotogràfic: des de les primeres concessions al ranci salonisme de les associacions fotogràfiques —ell va pertànyer a l'Agrupació de Catalunya als anys quaranta— a l'exploració formal de les instantànies finals quan els enquadraments es tornen més agosarats, la composició més depurada i la mirada més moderna.

Aquest sondeig en la seva producció completa que proposen les comissàries Marina Balagué i Arola Valls s'assembla, d'alguna manera, a una biografia visual: un viatge del pictorialisme a l'enfocament més formalista. Es pot comprovar com Tusquets de Cabirol abandona progressivament els recursos heretats per presentar arquitectures, superfícies i objectes reduïts a línies, volums i textures. No hi ha ruptures. Tot sembla succeir de forma gradual, a través d'una exploració pacient de les possibilitats del mitjà.

La proposta permet també corroborar la notable excel·lència tècnica de les imatges d'aquest autor. La seva formació científica va jugar un paper decisiu en la qualitat de les còpies. El coneixement dels processos químics associats al revelat i al positivat li va permetre assolir una riquesa tonal excepcional. Els negres són profunds sense perdre detall. Els grisos es despleguen en molts matisos. La matèria fotogràfica adquireix així una densitat gairebé tàctil.

Retrat de la Barcelona de la postguerra

En bona mesura, les fotografies de Tusquets de Cabirol són el relat d'una manera de mirar, sí, però també un tros del passat. De manera que, si moltes d'aquestes instantànies es posessin en filera, apareixeria l'espinada per fer d'una Barcelona, la de postguerra, que llavors arrossegava els peus. El juràssic de la dictadura era al seu apogeu i aquest aficionat va baixar al carrer amb la seva càmera per registrar espais desapareguts, oficis en extinció i costums avui ignorades.

Malgrat la duresa de l'època, aquestes imatges semblen albergar aquell somriure que a vegades es dedica al passat. Va exercir, en general, un costumisme atent i contingut, com si l'aposta consistís en l'observació lenta de la realitat, prestant atenció al que és comú, al que és proper, al que és quotidià: el senyor que es refugia sota un paraigua a la Plaça de Catalunya, el jove que fuma a les portes del bar Montseny, al barri de Gràcia, i el carro tirat per cavalls que creua les vies del ferrocarril a l'alçada d'El Prat de Llobregat.

Un altre dels conjunts fonamentals de la seva feina gira al voltant del port de Barcelona, que es va convertir en un espai d'exploració visual. Va fugir en aquestes imatges de qualsevol interpretació exòtica i, des d'una observació detinguda, va capturar-ne l'entramat arquitectònic, laboral i social. Les figures humanes que habiten aquest recinte, absortes en la feina o en l'oci, es van convertir en un motiu reiterat que li va permetre assajar enquadraments i jocs de mirades.

Altres paisatges

També els viatges van ampliar el camp d'acció del fotògraf barceloní a altres ciutats —Venècia, Sevilla, París...— i a l'àmbit rural, donant cabuda al paisatge i al patrimoni dels pobles, sense excloure'n les zones marginals. La idealització de la natura i la mirada bucòlica sobre el poble va anar donant pas a una fórmula més realista, conjugada amb una síntesi compositiva basada en ritmes, línies i repeticions que avançaria cap a l'abstracció.

Dit això: als golfes de la nomenclatura fotogràfica van quedar creadors varats des de fa dècades. Autors d'imatges que mantenen una força documental i plàstica encara per descobrir. És el cas de Joaquín Tusquets de Cabirol, químic, empresari i fotògraf. Les seves instantànies regalimen vida. La seva mirada desprèn humanitat. Fins i tot, per moments, la Barcelona que ell va veure no és la Barcelona que va existir, sinó un somni de carrers ofegats i d'éssers a la intempèrie.