El naixement de l'art modern va ser el resultat d'una conspiració que va arribar a la seva fi just amb l'estrèpit dels canons de la I Guerra Mundial. Al clima llarg i lent que va assolir la pintura als últims compassos del segle XIX li va seguir una alenada creativa i ardent que es va mantenir dempeus, més o menys, fins a la dècada de 1910, quan l'acordió de les avantguardes va començar a tirar terra a la tomba dels mestres immediats. Va entrar en joc, aleshores, allò contemporani amb la seva neteja de trementina, germinant en les línies, les estelles, els angles, els vèrtexs i els ocres del cubisme.
I és exactament aquí, abans del frenesí i l'orgia, on treu el cap Henri Matisse (1869-1954) a mode de profeta indiscutible, com un imprescindible de la modernitat. Com un apòstol de l'inèdit, traient als colors les seves esquitxades i les seves revolucions. Es podria dir que Matisse va creuar el llindar del segle XX, va fer una ullada a l'arena d'aquell naixement i va decidir no deixar escapar aquest espai en què encara quedaven tantes coses per fer. Era un tipus massa expansiu com per quedar-se en un sol pam de terreny, així que va començar per la pintura per després ocupar altres terrenys: l'escultura, la litografia, la ceràmica i el collage.
L'oli ‘Marguerite au chat noir’, executat per Matisse a principis de 1910.
Certament, mai va estar entre els artistes d'aquell París que pintaven a les tavernes sobre un triangle escalè. La seva era una altra aposta. Menys espectacular, més cap endins. Però tampoc era un acadèmic, sinó un rebel que va preferir fer el camí en solitari, lluny de l'enrenou de la ciutat, amb una altra llum que arriba a ser més salvatge que la dels salvatges mateixos. Més disposada a cremar si cal.
El cromatisme de les teles va entrar en erupció. El món era, als ulls de Matisse, un crit calent. L'empastament, la pinzellada solta i els colors purs, profunds i instintius van ser els senyals d'identitat de la seva pintura, que va començar a sumar els primers admiradors i altres despietats detractors. Entre ells, el crític Louis Vauxcelles, que va denominar com a fauves (salvatges) l'artista i els seus sequaços sense endevinar que acabava de batejar el moviment artístic.
Amb tot, el seu art va amarar París i, després dels salts d'André Derain i Maurice Vlaminck, va sorgir un exèrcit de pintors que van agafar les brases del fauvisme per continuar trencant formes i conceptes. El seu interès va cridar molt l'atenció de Picasso, que inaugurava el vast domini del seu regnat des del tabanc del Bateau Lavoir. “I Matisse, què està fent?”, solia preguntar el geni malagueny als amics comuns.
Perquè Henri Matisse va ser, d'alguna manera, el mestre assossegat de l'art nou. El cercador inesgotable que era allà amb la solemnitat de qui té una missió per complir i la complirà. La seva flama se situa entre aquell despreniment de flors i estanys que van portar Monet i Renoir i el boig arsenal de les avantguardes, que va accelerar el món des de l'esquinç cubista d'un violí, però el seu ressò arriba fins a l'actualitat.
El llenç d'Henri Matisse ‘Intérieur, bocal de poissons rouges’, pintat a la primavera de 1914.
Al voltant d'això gira l'exposició Chez Matisse. L'herència d'una nova pintura, fruit del nou acord entre la Fundació la Caixa i el Centre Pompidou de París. Al CaixaForum Barcelona pengen aquests dies gairebé un centenar d'obres que expliquen per què l'artista és en el tron de l'art modern i per què va ser capaç de meravellar els creadors amb qui va conviure i els de generacions futures.
La mostra desplega cronològicament la trajectòria de Matisse i revela la seva influència sobre els artistes dels segles XX i XXI. Concebuda per Aurélie Verdier, conservadora en cap de les col·leccions modernes del Pompidou, inclou una notable representació de les obres més representatives del pintor, exhibeix un bon nombre de treballs d'alguns dels seus contemporanis i rastreja el seu impacte més recent, del pop art a les arts decoratives.
A partir d'un autorretrat –aquí hi ha les primeres traces de color salvatge: cabell violeta i cel verd– de l'artista amb tot just trenta anys, Chez Matisse. L'herència d'una nova pintura comença a revelar un creador que va saber moure's entre el primitiu i el sofisticat, el clàssic i el salvatge, el figuratiu i l'abstracte. Evidentment, els seus coetanis el van influir, però ell també va deixar empremta als artistes que l'envoltaven.
Però potser el més suggerent d'aquesta exposició oberta fins al proper 26 d'agost sigui comprovar com Matisse es va reinventar a si mateix quan la fi de la I Guerra Mundial va desfer el circ de les avantguardes i una penombra de cansalada es va instal·lar als bulevards que abans havien estat un cancán. En aquell moment, estava en plena maduresa. L'èxit també l'havia fet motlle. Però la crítica li va perdre entusiasme i confiança.
Un home observa la colorida sèrie ‘Jazz’ realitzada per Henri Matisse ja a la dècada dels quaranta. FUNDACIÓ LA CAIXA
Així, és possible descobrir com Matisse va experimentar la seva pròpia metamorfosi a partir de 1917. Des d'aquell moment, el dibuix li va esdevenir més subtil. Les odalisques van aparèixer amb sensualitat. I els interiors van adquirir una nova ornamentació i un luxe d'arabescs. L'artista va començar a compondre d'una manera gairebé musical, elaborant una sèrie de variacions pictòriques sobre els mateixos temes.
En aquesta melodia de la seva plena maduresa, la mostra del CaixaForum Barcelona estableix un diàleg entre els mateixos quadres. Un porta a l'altre, una sala es justifica en l'anterior i anuncia la següent. En Matisse hi ha una simfonia sostinguda de la pintura que troba el seu suport en el color, en l'erotisme de les models nues, en allò que les envolta, en aquest luxe que és la llum, la finestra entreoberta i allò que per ella s'insinua.
Va sorgir en aquests anys en el pintor un lirisme necessitat. “L'exactitud no és veritat”, va escriure. Havia trencat aquell malefici de ser un místic, potser a contracor. El seu món va canviar radicalment. Va trobar una forma diferent de desembarcar a l'art. L'aïllament i la incertesa cada dia pesaven més en ell. Pintava a ràfegues, amb mesos de silenci concentrat, i va explorar nous llenguatges.
Una visitant de l'exposició ‘Chez Matisse’ fa fotos amb el seu mòbil del llenç ‘La Moulade’ (1905).
En aquesta travessia, Matisse va utilitzar papers pintats amb gouache en portades de revistes. Al llibre Jazz, de 1947, aquesta tècnica adquireix una autonomia pròpia. Matisse va proposar una sortida al vell conflicte entre línia i color. Va retallar el color i va aconseguir una forma depurada fins a l'essencial, tal com es pot veure a les vint làmines que componen aquesta sèrie incloses ara a la mostra i procedents del Musée de Grenoble.
Des d'aleshores i fins a la seva mort el 1954, la vida es va anar enfosquint per a Henri Matisse com a conseqüència d'un càncer de còlon, tot i que mai va deixar de buscar, de provar els límits, aconseguint concretar unes obres que tenien el temperament de l'artista consumat alhora que preferia estar al servei d'una pintura imperfecta on resideix bona part del misteri de l'art. L'enigma resideix encara en la recerca.