A la vida del xilè Sergio Larrain (1931-2012) tot va semblar ocórrer per un atzar imprevist des del qual va anar encadenant les credencials de la seva aventura. Va entrar a la fotografia en acostar l'ull a una Leica mentre estudiava enginyeria a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, i un matí, de tornada d'un viatge familiar per Europa i Orient Mitjà, va decidir que el seu era explicar el món des de l'altre costat de l'objectiu. Va ser llavors quan va començar el galop desbocat de un dels autors més singulars de la història de la fotografia: lliure i líric, profundament humà.
Larrain no va arribar a l'ofici per inspiració, sinó per aquella conspiració a la qual empeny la intuïció. I es va mantenir només uns anys amb la càmera penjada a una espatlla, atrapant en blanc i negre la fabulosa imaginària que exuda la realitat. Moltes de les seves sèries tenen quelcom d'aventura extrema per l'existència dels altres, per aquesta veta valenta de la intimitat d'aquella gent feta en el recer i el conflicte de la terra. El seu no és un realisme a cops de puny, però les seves imatges regalimen vida. No va fer denúncia explícita; només va voler donar fe d'un moment, amb la seva càrrega de nitroglicerina.
Al llarg de tota la seva obra hi ha registrada una aposta estètica, una presa de consciència, un compromís. Es diria que la seva feina és una conquesta de l'essencial, del refinament de l'elemental fins a arribar a la seva arrel dramàtica. Les seves instantànies despleguen estil propi, honestedat, un arpó d'emocions, ja que va manejar sempre en els seus treballs una autenticitat valenta. Alguns dels seus retrats són ferotges i tot i així no defugen la tendresa, que és una altra forma de veritat, només que més tova i acollidora.
Entre l'Illa de Chiloé i Puerto Montt, Xile, 1957.
Aquest aleví de bona família –el seu pare, un dels grans arquitectes xilens, va ser amic dels pintors Josef Albers i Roberto Matta– va començar a fer imatges a principis dels anys cinquanta i va obtenir un èxit ràpid, despertant l'interès del Museu d'Art Modern (MoMA) de Nova York, que va incorporar als seus fons dues de les seves instantànies per recomanació de Edward Steichen. Poc després, Henri Cartier-Bresson el va reclutar el 1959 per a l'agència Magnum, l'aristocràcia del fotoperiodisme, el pedestal del mite fotogràfic.
Anys després, després d'una intensa etapa d'encàrrecs i viatges pel món, Larrain va abandonar la fotografia professional i es va retirar a una petita població del nord de Xile, on va viure com un ermità. Allà rebia, amb un cert desinterès, curiosos i investigadors interessats en com va aconseguir fotografiar el capo Giusseppe Genco Russo a Sicília, el casament del xah de l'Iran amb Farah Diba i la violència del setge de les tropes franceses a la casbah d'Alger durant la guerra d'independència del país nord-africà.
Durant la seva etapa professional –tot just va durar dues dècades– va sorprendre els del seu gremi per ser un fotògraf sense pressa. Mirava, buscava sense tocar la càmera, no feia escarafalls de divo ni cultivava l'expectació fent-se passar per artista. Ell trobava. I quan tenia la carn a punt disparava al primer toc. Per què més si el relat profund de les coses és un secret revelat per les hores; només cal aprendre a esperar l'instant d'or, devia pensar ell, que va dedicar els seus últims anys al ioga, la pintura i l'escriptura.
En comptades ocasions, fins a la seva mort, va sortir d'aquell retir. L'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) li va dedicar el 1999 una gran exposició, si bé va pregar que se'l deixés al marge de qualsevol valoració sobre la seva obra. Al cap del temps, però, va enviar totes les seves planxes de contacte i últims negatius a Magnum per a la seva custòdia definitiva. Alguna vegada va reflexionar sobre l'art de la fotografia, indicant la importància de la simplicitat de la càmera (“L'instrument és clau per a qui fa un ofici. I que sigui el mínim, l'indispensable i res més”) i l'actitud vital (“Mai forcis la sortida a fer fotos […]. És com forçar l'amor o l'amistat, no es pot”).
Passatge Bavestrello. Valparaíso. Xile, 1952.
Reconeixut pel seu enfocament poètic de la fotografia de carrer, Larrain va capturar moments fugaços amb un lirisme contingut, sovint utilitzant ombres, reflexos i angles inesperats per crear imatges que resulten alhora íntimes i misterioses. Va treballar amb Pablo Neruda i es diu que una de les seves instantànies va inspirar a Julio Cortázar el conte Les baves del diable i a Antonioni, el llargmetratge Blow-up. En les seves instantànies, en termes generals, s'hi entreveu la part més humana de l'home, aquella que amenaça ruïna.
Perquè fins a renunciar i retirar-se definitivament, Larrain va fixar les claus essencials de la seva obra, entrant de ple durant diversos anys en el territori dels desclassats, espectador dels seus costums, de la fanfàrria d'una música que arrossega una alegria nascuda de la incertesa. Allà, no es va apropiar de la realitat, sinó que la va rellegir, li va donar un sentit nou, li va posar llum a la penombra, focus a la tristesa. Sempre va estar atent a reproduir l'altra cara de la vida, la seva realitat oculta, la seva intensitat emocional.
De tot això n'hi ha prou empremtes a l'exposició oberta (fins al 24 de maig) a Foto Colectania, a Barcelona, sota el títol Sergio Larrain. El vagabund de Valparaíso, que tindrà la seva extensió, a partir de l'agost, a la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, a Palafrugell (Girona). Són unes vuitanta imatges –seleccionades per Agnès Sire– que commouen profundament. Exigeixen prendre partit. És un bon moment per exhibir-les de nou. El fotògraf xilè no és un furtiu de l'ofici, malgrat les seves excentricitats, sinó un creador indispensable.
Carrer principal de Corleone. Sicília, 1959.
Queden així a la vista a Barcelona tres de les sèries més importants que va realitzar al voltant del seu país natal: Nens del carrer (1956–1957), centrada en la vida dels menors que sobrevivien aSantiago de Xile, que s'acompanya de la pel·lícula Nens vagabunds, rodada en 16 mil·límetres a començaments de la dècada dels seixanta; Valparaíso, un projecte que va abastar diversos anys en què Larrain va retratar el paisatge urbà del port i que es va publicar en un llibre acompanyat d'un assaig de Neruda, i les instantànies que va fer a l'illa de Chiloé.
Entre l'1 d'agost i el 18 d'octubre, la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs ampliarà aquesta proposta amb una selecció dels seus altres treballs a Llatinoamèrica (Perú, Bolívia i l'Argentina), la sèrie dedicada a Londres –gràcies a una beca del British Council, que va significar l'afiançament de la seva carrera com a fotògraf–, per continuar, ja com a membre de Magnum, per Itàlia i París. A més, la cita es complementarà amb còpies d'època relacionades amb els seus treballs de premsa i una petita mostra dels satori i dibuixos que va fer en el seu retir.
Sergio Larrain, que va triar ser fotògraf pel desig profund d'estar al món, va recórrer un bon tram del segle XX fent de les instantànies un espai revelador, un clic precís, una mena d'adveniment del moment exacte. En ell encara habita una estranya poesia, una certa complexitat, una comprensió de l'ésser humà més enllà de les màscares per marcar la seva convicció que no existeixen les realitats absolutes, i que ni tan sols la fotografia, aquell instant ja sense temps, il·lumina res definitivament.