Recordant Vallés

Fa deu anys vaig publicar aquí a Crónica Global un article sobre el dibuixant Vallés, (José María Vallés Torner, 1947-2025) sota el títol “Vallés o la llibertat”. El motiu era que acabava d’editar-se a La Cúpula el seu tercer àlbum, Mira que ets gos.

José María, o Josep Maria? No ho sé, tots el cridàvem senzillament “Vallés”. Tots dèiem: “Vallés és la hòstia”. “Mira què ha fet Vallés”. “Escolta el que se li ha acudit a Vallés”.

Darrerament vivia en un poble llunyà. Assabentat, a mitjan any passat, que estava malalt i fins i tot ingressat en un centre mèdic, el vaig trucar diverses vegades, però no m’agafava el telèfon. Després vaig saber que ja no el podrà agafar mai més.

Tot i que m’he fet el ferm propòsit de no escriure més obituaris quan mor algun amic, amb Vallés faré una excepció, ja que veig que la seva mort ha passat desapercebuda. Cal reparar aquesta injustícia, ja que parlo, senzillament, d’un dels més grans genis de l’humor que ha donat Espanya. Ho dic amb totes les lletres. Geni.

Passa que era en la seva vida personal i professional tan caòtic i impredictible –i, tot s’ha de dir, el seu dibuix era tan “brut”—que treballava contra ell mateix.  

Una fregona i un cubell

En aquell article de fa deu anys em feia creus que, sent un humorista tan creatiu, tan únic i especial, en la seva llarga trajectòria només hagués publicat tres àlbums, separats entre ells per anys i anys. Els dos anteriors es titulaven Quaranta anys de franc i Fotuts amb els Aguirre.

Diré alguna cosa sobre la seva obra, i després explicaré alguna anècdota que retrata el gran Vallés.

D’aquests àlbums, el primer era una recopilació de les historietes que publicava a Por Favor  i en altres revistes de l’època, finals del franquisme. A la portada hi havia una fregona i un cubell (un balde), però naturalment es referia als 40 anys del franquisme. El Caudillo encara vivia.

Espècie de suïcidi

De Por Favor va marxar perquè Perich li va censurar una historieta que es titulava Violi’m, senyoreta. Es pot entendre que Perich li censurés, avui també passaria: Violi’m, senyoreta era una pàgina, amb un tipus de cos com de patata i cara de sonat que anava seguint pel carrer dones suculentes, de cames rotundes i cul prominent, a les quals els reclamava: “Violi’m, senyoreta, no la denunciaré, abusi de mi, esgarrapi’m la roba, sotmeti’m als seus capricis...”

Com que aquelles dones ni l’escoltaven, l’home patata acabava girant cua decebut, mentre exclamava: “Bah, totes putes!”.

És fàcil entendre que no passés censura. Avui el lapidarien. Però a Vallés li va saber greu i va marxar donant un cop de porta. I marxar de Por Favor, que era la revista d’humor polititzat més important de l’època, i on era dificilíssim entrar, era professionalment una espècie de suïcidi. Li va ser igual, era llibèrrim.

Fotuts amb els Aguirre era una sèrie d’historietes salvatges en què dos germans tarats i obsessionats sexualment, els germans Aguirre, robaven amfetamines a les farmàcies, se les empassaven a grapats, i després anaven per aquí tocant culs. Recordo una historieta especialment reeixida, en què mentre un dels dos germans tarats distreia el quiosquer, preguntant-li si tenia l’últim número de Cuadernos para el Diálogo, l’altre Aguirre es masturbava, jadejant frenèticament, fregant el penis entre les pàgines de les revistes de “destape” exposades al quiosc.

Triomfar al mercat francès

Mira que ets gos contenia una sèrie d’observacions sobre la gent que surt a passejar el seu gos, espectacle de carrer per a ell, que era molt observador, el fascinava. Aquelles parelles d’ésser humà i mascota, les seves relacions entre ambdós.

A Ediciones B va publicar també un llibre titulat Mare no n’hi ha més que una, si no recordo malament. Estava aconseguit, era tronxant. Li divertia però també li va costar molt escriure’l. 

Un cop me’l vaig trobar a París. Havia arribat amb la seva plomilla, el seu tinter i unes quantes pàgines de paper Guarro i s’havia instal·lat a Montmartre, al minúscul apartament d’uns amics el nom dels quals no recordo, un d’aquells apartaments prop del Moulin de la Gallette, amb la dutxa a la cuina i el vàter, comunal, a l’escala. 

Allà va dibuixar unes quantes historietes en francès, les va presentar a les revistes parisenques, entre elles, per cert, Charlie Hebdo, li van comprar totes i el van convidar a portar-ne més. Els francesos pagaven molt més que a Espanya, i pel que fa a ressò i prestigi tampoc no hi havia comparació possible. Ser tan ben acceptat a París hauria estat el somni de qualsevol dibuixant espanyol. Però Vallés va decidir que el clima d’allà no li agradava, plou massa, va tornar a Barcelona i mai més es va ocupar del “mercat francès”. 

Quan jo treballava a El Periódico de Catalunya, Màrius Carol em va preguntar si li podia recomanar un bon humorista que substituís Perich, que se n’anava de vacances. Li vaig recomanar, és clar, a Vallés. Aquella feina també estava molt ben pagada, i vaig dir a Vallés que procurés ser formal, perquè Perich fallava molt i ell, tenint ja “una poteta dins”, fàcilment podria quedar-se a la “casa”. 

Els seus acudits eren boníssims, millors que els de Perich, al meu parer almenys, i molt més esbojarrats. Sortien a la pàgina dos, on hi havia els obituaris, el mots encreuats, la llista de les farmàcies obertes aquell dia, i l’acudit. Donat el seu contingut previsible, era la primera pàgina que calia tancar cada dia, a les set de la tarda. 

Ànima llibèrrima

Vallés arribava a dos quarts de vuit, amb la plomilla i el tinter. Llavors encara s’havia d’assabentar de què havia passat aquell dia, enginyar una ocurrència i dibuixar-la. Sempre molt enginyós, però la seva pàgina solia ser no la primera a tancar-se sinó la darrera. En periodisme aquesta informalitat és desesperant. 

Per això no em va estranyar que deu anys després, estant jo a La Vanguardia, quan el dibuixant “oficial” –no recordo qui era— se’n va anar de vacances i Carol, que era, crec, subdirector, em va preguntar qui podria substituir-lo, i jo començava a respondre “Podríem contractar a Va….”, em va interrompre taxatiu: “No! Ni se t’acudeixi esmentar a Vallés!” Ho entenc. Ja hauria estat demanar-li massa. Ningú vol al seu equip gent que li porti problemes, sinó gent que li’n resolgui. En fi. Van contractar un altre, no tan brillant però de puntualitat suïssa. 

Per l’esmentada brutícia del seu estil, semblava dibuixar sense preocupació, a la que surti. Però en realitat, lluitava per l’excel·lència. Recordo que per a un almanaque Por Favor que els grans dissenyadors Saura i Torrente van publicar molts anys després de tancada la revista, va dibuixar una historieta formidable de tres pàgines sobre la peripècia del sergent Micó (el lector trobarà aquest oficial africà a internet).

Insatisfet amb la seva feina, la va dibuixar no una sinó tres vegades. Un dia vaig passar a veure’l pel despatx de Saura. Vallés em va ensenyar les tres versions del seu Micó, i em va preguntar quina em semblava millor. “Aquesta”, li vaig dir sense vacil·lar. Es va posar les mans al cap: era, de les tres, la primera que havia dibuixat. 

En fi. Tinc moltes anècdotes com aquestes que retraten a Vallés, però seria llarg i frustrant explicar la particularitat del seu geni, que brollava de la seva ànima llibèrrima. Atresoro els seus tres àlbums. Conservo alguns dibuixos originals que em va regalar, era molt generós, encara que també sablista. Conservo molts llibres francesos de poesia que regalava en alguna de les seves mudances. Porten a la pàgina de cortesia la seva signatura i la data en què els va comprar. Vallés, adéu.