El texà Robert Rauschenberg va ser, pel que sembla, l'únic dels artistes canònics del moviment pop que va penjar la seva obra en una exposició inaugurada per Franco. En concret, el seu treball va formar part de la mostra Art d'Amèrica i Espanya, probablement la iniciativa més ambiciosa sobre l'art d'avantguarda impulsada per la dictadura. La proposta, un altre exercici de diplomàcia cultural, va obrir primer les seves portes a Madrid, entre maig i juny de 1963. Més tard, va viatjar a Barcelona, on es va poder veure entre agost i setembre d'aquell mateix any en una doble seu: l'antic Hospital de la Santa Creu i el Palau de la Virreina.
El pas fugaç de l'obra de Rauschenberg per Espanya va coincidir amb els anys del desenvolupisme franquista. La recepta modernitzadora dissenyada pel nou govern de tecnòcrates de l'Opus Dei va trobar en el turisme una via per aconseguir l'entrada de divises i millorar la imatge del règim a l'exterior sense cedir –almenys, en aparença– en les mesures de control social i polític. Com a articles de promoció, es van editar guies, cartells, postals i llibres de viatge que acudien recurrentment a la iconografia popular. La campanya Spain is different, concebuda als cinquanta pel publicista Rafael Calleja, va ser la seva formulació més rodona.
‘Desaparegut’, un dels treballs de López Cuenca entorn de l'abús de la ‘marca Picasso’.
Alguna cosa començava a moure's i, contra tot pronòstic, el pop art va fer el seu estrany i sobtat allunatge ibèric sota la campana d'una nova figuració que aspirava també a sacsejar la mediocritat mediambiental del terrer. Començava a arribar informació de l'exterior, la imatge ho presidia tot i una nova generació de creadors va irrompre amb plena voluntat de canvi davant dels estertors de l'informalisme, que ja esgotava les seves últimes energies. No es va tractar d'un canvi, sinó d'una convulsió, tal com encerta a explicar Julio Pérez Manzanares a l'assaig Estrategias pop en España. Estética, política e identidad, 1962-1992 (Cátedra), de recent publicació.
L'ús conscient dels mitjans de masses –la premsa, el còmic, la publicitat, la televisió–, el joc entre la reproducció i la manipulació, l'estructuració de les obres en sèries, l'ús de tintes planes i colors reduïts i estridents van ser les principals característiques formals del pop art, encara que els artistes espanyols van plantejar una intervenció de clar contingut social i polític. Els mass media i els icones populars es van convertir, també aquí, en la font de la nova estètica, si bé amb esqueixos de crítica que, en alguns casos, va adquirir intensitat de militància.
L'actriu Paloma Valdés, fotografiada per la revista ‘Mundo Hispánico’ a l'exposició ‘Arte de América y España’, el 1963.
Només uns quants noms sostenen el cànon del pop espanyol: Equipo Crónica, Eduardo Arroyo, Juan Genovés i Luis Gordillo, als quals s'incorporen sovint Darío Villalba, Alfredo Alcaín, Eulàlia Grau, Isabel Oliver, Estampa Popular de València i Equipo Realidad, entre d'altres. No es va concretar, però, en un moviment col·lectiu, sinó més aviat en l'assimilació per part d'un nombre reduït de creadors espanyols del llenguatge i les pràctiques del corrent des de interessos i perspectives diverses, durant moments molt determinats de la seva producció.
D'aquesta manera, el pop art, en aparença frívol i hedonista, va cristal·litzar a Espanya amb una formulació clarament política, crítica amb la cultura de masses i activa en la lluita antifranquista. Aquesta condició militant s'ha considerat una anomalia dins d'un moviment que convocava la celebració de la societat de consum, amb els seus llampecs d'efectisme i luminotècnia. Amb tot, a mesura que s'ha afegit complexitat als treballs de Warhol i companyia, el pop espanyol ha guanyat sintonia amb les expressions internacionals del corrent artístic anglosaxó.
Una de les sales de l'antològica de l'Equipo Crónica, celebrada a València el 2017.
El pop art espanyol ha deixat un rastre realment apreciable. Aquí hi ha les propostes primerenques de l'Equipo Crónica, integrat per Rafael Solbes i Manolo Valdés, que van utilitzar el moviment més com un recurs per fer clar i irònic el missatge que com un estil al qual sumar-se. A l'artilleria d'objectes domèstics i fragments dels mass media, ells van apostar per carregar el desafiament cívic de la seva obra amb l'assimilació de les grans obres de la pintura espanyola, del Greco a Picasso, a través d'obres com la serigrafia El happening del Conde Orgaz (1967) o la sèrie Guernica 69.
En bona mesura, l'Equipo Crónica va representar un moment lluminós –més profund, potser, a la distància del que podia semblar aleshores– al qual també es van sumar molts dels components d'Estampa Popular, la proposta dels quals tenia més a veure amb un art compromès immers en les tensions polítiques del moment. Així és com es va anar armant una generació que es va valer de l'estètica per desenvolupar un discurs ideològic que no oblidava, entre el seu repertori d'imatges, els desastres de la Guerra Civil, la repressió de la dictadura i els clarobscurs del desenvolupisme econòmic.
‘Els quatre dictadors’ (1963), d'Eduardo Arroyo, al Centre Neimeyer d'Avilés (Astúries).
Amb altres maneres, Eduardo Arroyo també va considerar la pintura un altaveu que servia per posar-se a pensar en un moment de la història (recent) d'Espanya sense altra conclusió que el desacord. L'aposta pel color, els grans formats i l'ús singular de la perspectiva deixen sempre en els seus treballs al descobert l'arpó del sarcasme, l'alteració de l'humor fins a fer-lo clandestinament incòmode, voluptuós en la seva provocació. És a dir, una lectura a mig camí entre la perspicàcia, la paròdia i la irreverència.
En aquells anys, a la dècada dels seixanta, va irrompre també en el paisatge de l'art espanyol Luis Gordillo. El pintor sevillà venia de bussejar prèviament pels terrenys gestuals de la pintura, buscant un lloc propi, quan la curiositat (o la incertesa) el va portar cap a l'estètica pop, on el desenfadat s'unia a una certa manera d'angoixa. El seu treball va adquirir aleshores límits lúdics i vibracions psíquiques estranyes. “Si l'informalisme era melancòlic i seriós, el pop apuntava a uns objectius diametralment oposats i amb ànims més festius”, ha comentat Gordillo.
Cap a aquesta direcció, precisament, va viatjar el pop en les dècades següents, amb la irrupció de la Nova Figuració, que va venir a proclamar el retorn a la pintura com la superació de l'art polític. Poc després, la consolidació de la democràcia va avivar l'aparició de fórmules artístiques que van aniquilar qualsevol expressió dissident o la van reduir a la ironia, aquesta manera de mirar de la qual encara sorgeix una representació càustica de la realitat espanyola. Els ecos del pop art ibèric encara són perceptibles –aquí hi ha els treballs de Rogelio López Cuenca– en un present insuportablement mal pintat.