Gustavo Adolfo Bécquer (Sevilla, 1836-Madrid, 1870) va situar en la poesia el centre mateix de la seva neurosi. En aquella gruta fosca va desenvolupar amb escrúpol una refinadíssima taquigrafia de la qual en va sortir un grapat de versos on es podia descobrir el mateix pols amb què la vida succeïa al carrer. L'autor de les Rimes, que es va guanyar la vida prosaicament com a escriptor de diaris i censor de novel·les, va hissar el Romanticisme a Espanya des d'una profunda insatisfacció davant l'existència.
Perquè més enllà del joc hidràulic de les emocions i de l'afany del que és nou, dels clixés i del llast amorós, a l'obra de Bécquer és possible trobar una necessitat de recerca, gairebé de fugida, d'escapament. Ell sempre va manejar una idea precisa i immensa del món, però només era apta per als qui tenien un cert ànim d'extravagància. La seva modernitat encara resisteix perquè va expressar encertadament l'abisme que separa el món de les idees i de la realitat.
El cèlebre retrat del poeta, executat pel seu germà Valeriano cap al 1862.
En aquesta expedició, Gustavo Adolfo es va acoblar d'una manera natural a les arts plàstiques, que van ser una prolongació del lloc on expiar els seus propis dimonis, “els extravagants fills de la meva fantasia”, segons les seves pròpies paraules. Al llarg de la seva (curta) vida –va morir quan encara no havia complert els trenta-cinc anys–, va desenvolupar una voluntat tenaç amb el llapis, el que es diu una obra, un univers propi, deixant veure almenys un pols net, un coneixement de l'ofici, una rara sàvia delicada.
Així es mostra a l'exposició Els Bécquer, un llinatge d'artistes, oberta al Museu de Belles Arts de Sevilla fins al 15 de març. La mostra situa el poeta al final d'una saga d'il·lustres creadors –el seu pare, José Domínguez Bécquer; el seu oncle, Joaquín Domínguez Bécquer, qui va fixar els codis de la pintura costumista, i el seu germà Valeriano, el més dotat de tots per a la pintura– per deixar clar com va trobar en la cal·ligrafia monumental del dibuix l'espai on fer expressives altres emocions, altres plaers i altres pors.
Queda comprovat que Bécquer es va lliurar conscientment a la vella cerimònia de les arts. En conseqüència, va ser un dibuixant obsessiu, un explorador d'aquell altre metall nocturn que les formes tanquen. Els dibuixos a llapis o a tinta van ser, en ocasions, un complement del paràgraf o del poema; altres vegades, la manera de lligar els somnis d'una altra manera. Possiblement, també, el darrer recurs disponible per mecanografiar imatges, pulsions, paisatges que anaven per dins o que eren allà fora rubricant el món.
Dibuix humorístic de Gustavo Adolfo Bécquer procedent d'una col·lecció particular madrilenya.
“La consciència de viure en un món fragmentari i fragmentat va acompanyar sempre el poeta. La imaginació becqueriana era literària i plàstica. La modernitat becqueriana consisteix en què amb aquesta acumulació va aconseguir construir un món personal. La seva creativitat tendeix ponts, remou i barreja impressions donant lloc a coses noves que trenquen el versemblant tradicional”, explica el professor Jesús Rubio Jiménez, autor del llibre Pintura i literatura en Gustavo Adolfo Bécquer (Fundació Lara, 2006).
Principalment, l'autor de les Rimes va dibuixar en cartes i quaderns, també en papers solts, que va regalar generosament a amics i coneguts. D'aquesta producció dispersa queden a la vista a l'exposició un apunt a tinta datat el 1860 que representa un gitano, possiblement un esquilador a la vista del bastó, la manta i les tisores que porta, i un altre executat a grafit, en què un esquelet, amb crossa i espasa, es disposa a matar un toro, del qual només en queda l'ossada.
Juntament amb aquests treballs disseminats, el Museu de Belles Arts de Sevilla exhibeix els dos àlbums dedicats a la soprano Julia Espín, filla del compositor Joaquín Espín, amb qui Gustavo Adolfo Bécquer va col·laborar en el llibret de les sarsueles Las distracciones, La ventana encantada i la inacabada El talismán, entre d'altres. Són el conjunt més gran conegut de l'obra plàstica del poeta sevillà, que va estar en mans de la família de la cantant fins al seu ingrés a la Biblioteca Nacional d'Espanya (BNE).
Dos llenços de Joaquín Domínguez Bécquer, un autoretrat vestit de caçador (1855) i el retrat del polític i periodista Manuel Moreno López (1830).
El primer d'ells permet traçar una imatge precisa de quins eren els interessos de l'escriptor. Adquireixen gran rellevància els assumptes relacionats amb el món teatral, presentant tant l'ambient dels espais –l'interior de l'escenari del Teatre Reial o una de les seves llotges, on es troba la família Espín– com escenes d'obres, de Faust –un dels personatges, juntament amb Hamlet, que més l'obsessionava– a les òperes de Gaetano Donizetti Lucia di Lammermoor, La filla del regiment i La Favorita.
Altres dibuixos es refereixen a la seva complexa relació amb el món femení, oscil·lant entre la visió idealitzada de la dona i, a l'extrem oposat, la dona diabòlica i sense cor. En un d'ells, una dama estranya s'agenolla en un confessionari per donar compte dels seus pecats a un sacerdot caricaturitzat a manera de dimoni, mentre que un altre d'ells, de to pertorbador, representa un home que dorm agitat per un malson en què un dimoniet vola per sobre del seu cap a una dona com si es tractés d'una cometa.
El segon àlbum és un liber amicorum que conté aportacions dels artistes de diferents disciplines –poetes, músics, pintors– que assistien a les tertúlies al saló familiar dels Espín, per la qual cosa permet reconstruir l'entorn social en què es movia l'escriptor en aquells anys. Hi destaca especialment un petit quadernet de dibuixos grotescos titulat Les morts pour rire. Bizarreries dédiées à mademoiselle Julie, par G A Becker.
‘Ball en una venda’ (1840), de José Domínguez Bécquer, pertanyent a la col·lecció Abelló.
Aquest conjunt de setze escenes crida l'atenció per la seva extravagància. Sorprèn descobrir una parella d'esquelets que juga a tennis amb un crani i una funció circense en què un esquelet, ajupit sobre dues ampolles, sosté sobre el seu cap un altre que fa voltes amb els peus una calavera. També hi ha una corrida de toros on els animals, els toreros i el públic estan reduïts als ossos, alhora que un actor esquelètic canta sobre un escenari a altres ossades.
Altres vegades el grotesc adquireix tons satírics quan representa una desfilada militar d'esquelets, quan l'ossada d'un soldat mutilat camina amb els seus fills –també reduïts a ossos– i quan una multitud d'esquelets escanyolits miren amb recel les restes òssies de dos capitalistes… El contemporani s'escola a l'àlbum sense perdre el caràcter fantàstic. Gustavo Adolfo Bécquer despulla els personatges d'aparences i mostra la seva insignificança.
Com a colofó, s'ha inclòs el retrat del poeta realitzat pel seu germà Valeriano, que es conserva al Museu de Belles Arts de Sevilla. També s'hi exhibeix una primera edició de les seves Rimes i Llegendes, que va veure la llum de manera pòstuma el 1871 –el poeta havia mort un any abans– a iniciativa dels seus amics, que van haver de fer una subscripció popular per a la seva publicació. Una obra fonamental de les lletres espanyoles, que trigaria alguns anys a assolir el reconeixement que avui gaudeix.