L'arribada de les patates xips a Espanya va suposar un autèntic punt d'inflexió en la història de la gastronomia popular urbana. L'invent, originari de França, va entrar al país per Barcelona i va acabar convertint-se en el salvavides econòmic d'un establiment pioner: el bar American Soda.
Aquest local, obert entre 1910 i 2022 al número 2 del carrer de Sant Pau, va ser el primer a servir-les de forma regular i a convertir-les en un fenomen de consum massiu.
Bar American Soda
L'American Soda va ser la tercera aventura empresarial d'Esteve Sala. Tot i que el seu nom evocava l'imaginari estatunidenc, el local destacava per una façana modernista que encara es conserva: tres plafons amb nimfes pintades continuen presidint l'espai. Avui, està ocupat pel restaurant libanès Hummus and Company, després d'haver acollit anteriorment Aromas de Estambul.
Tal com afirmava el fill d'Esteve Sala en una entrevista publicada a La Vanguardia el 12 de juliol de 1987, el seu pare va voler oferir a Barcelona el seu primer bar d'estil americà.
Allà es va popularitzar l'aperitiu i va ser també el primer local a obrir les 24 hores. Tanmateix, aquest plantejament innovador no va resultar rendible, en un primer moment, i els números no quadraven.
El descobriment de les patates
La solució va arribar després d'un viatge a França. Durant aquella estada, Sala va descobrir les patates xips gràcies a la confessió d'un maître, que atribuïa el seu èxit a una suposada màquina especial.
La realitat era molt més senzilla: un simple ratllador de patates que es podia comprar a qualsevol ferreteria per uns pocs francs. Sala en va adquirir diversos, els va instal·lar al seu bar i va començar a fregir patates finíssimes que van tenir un èxit immediat. L'acollida va ser tan espectacular que es van arribar a servir fins a 200 quilos diaris de patates xips acabades de fer.
Patates xips
Altres joies gastronòmiques
No era la primera vegada que Esteve Sala introduïa novetats gastronòmiques a Barcelona. A l'antic quiosc de l'ajuntament ja havia innovat barrejant l'aigua de la font de Canaletes amb orxata, anís o sucre.
Més tard, al quiosc dissenyat per Antonio Utrillo, va apostar per oferir sodes d'inspiració nord-americana elaborades amb xarops i sifó, avançant-se a les modes que arribarien dècades després.
Actualment
Avui dia, són pocs els establiments de Barcelona que mantenen viva la tradició de servir patates xips acabades de fregir. Un d'ells és el restaurant i cocteleria Belvedere, que des de la seva obertura el 1995 les ofereix com a acompanyament amb cada consumició.
El seu propietari, el bartender Ginés Navarro, explica que ja les preparava en el seu anterior projecte, el bar Seltz, inspirat en els bars de barri on les patates xips es servien en petites bosses. Per a ell, oferir-les acabades de fer marcava la diferència, sorprenia el client i reforçava l'experiència de l'aperitiu. Un costum que va heretar del seu pare.
Origen estatunidenc
L'origen històric de les patates xips se situa als Estats Units i està envoltat de llegendes. Una de les més conegudes atribueix la seva invenció al cuiner George Crum, del restaurant Moon’s Lake House, fundat el 1853 a l'estat de Nova York.
Diversos estudis assenyalen que ja apareixien en llibres de cuina estatunidencs des de 1824 i que, fins i tot, se servien al mateix restaurant abans de l'arribada de Crum; tant com a acompanyament de carns i caça com en cucurutxos de paper.
Patates a Espanya
A Espanya, moltes de les grans marques de patates fregides de bossa van néixer de petits negocis artesans.
L'empresa valenciana Vicente Vidal va començar la seva trajectòria el 1931 com una modesta parada de xurros i patates abans de transformar-se en una gran indústria el 1978.
Alguna cosa similar va passar amb la sevillana Los Rosales, sorgida el 1971 a partir d'un despatx des d'on es repartien cucurutxos i bosses per pobles i fires.
Amb l'augment de la demanda, la mecanització va ser inevitable. El cas més internacional és el de Bonilla a la Vista, nascuda el 1932 com una xurreria a Ferrol i convertida avui en una marca global, reconeixible fins i tot al cinema gràcies a les seves icòniques llaunes vistes en pel·lícules com Paràsits (2019).