El problema de l'accés a l'habitatge a Catalunya és una emergència innegable que justifica el malestar ciutadà. Mobilitzar la societat per exigir solucions estructurals davant de l'escalada inassumible dels preus és una causa legítima i necessària en el context actual.
Tanmateix, elevar el pols a la categoria de vaga general suposava una aposta organitzativa d'altíssim risc. I a això s'hi va lliurar —entre d'altres— una de les cares visibles de la convocatòria, Belén López. El seu sindicat CCOO, juntament amb UGT, va intentar paralitzar l'activitat de Catalunya per demostrar una força social que, a la llum de les dades, no va cristal·litzar.
Agrupar 55.000 manifestants als carrers de Barcelona és una xifra respectable, però discreta per a una mobilització convencional. Quan el llistó fixat prèviament és el d'una vaga general que aspirava a aturar l'economia, el balanç final reflecteix una evident punxada davant de l'exhibició de força històrica que s'havia promès.
La disparitat d'opinions sobre el seguiment real de l'aturada durant la jornada evidencia les costures de la iniciativa. Tot i que la preocupació per l'habitatge és absolutament transversal, forçar una vaga general, a poc més de dues setmanes d'unes eleccions i després de 14 anys llargs de no haver-ne convocat cap, no ha convençut la majoria ciutadana per buidar els centres de treball ni aturar el consum.