El dret de vaga i lliure manifestació és un pilar indiscutible de qualsevol sistema democràtic, però cap dret no és absolut ni es pot exercir al marge dels deures cívics més elementals.
La direcció d'Irídia, encapçalada per Anaïs Franquesa, torna a ensopegar, amb motiu de la vaga general de l'11 de novembre, en una flagrant asimetria moral en reclamar totes les garanties possibles per a qui protesta mentre oblida l'obligació bàsica de no devastar la ciutat.
Exigint que es lliguin les mans als efectius dels Mossos d'Esquadra i es limiti al mínim l'ús proporcional de la força, Franquesa desplaça interessadament el focus del problema.
Condicionar per endavant la resposta policial davant d'eventuals incidents envia un missatge de perillosa permissivitat a qui confon la legítima mobilització obrera amb el vandalisme, les barricades o la destrossa del mobiliari urbà.
En un Estat de dret, la reivindicació al carrer comporta la responsabilitat inexcusable de respectar l'espai compartit. El contrari és una absoluta manca d'empatia envers els veïns, comerciants i treballadors que decideixen no secundar l'aturada i tenen dret que els seus barris no acabin arrasats.
Franquesa hauria d'assumir que reclamar drets per al carrer exigeix la mateixa fermesa a l'hora d'exigir obligacions: la lliure expressió és sagrada, però mai no pot convertir-se en un xec en blanc per destruir la ciutat.