Tremenda plantofada amb la mà oberta la que s'ha endut Donald Trump a les eleccions de mig mandat (també conegudes com a midterms). Ja es veia a venir que tots els enemics que s'ha anat fabricant durant els darrers dos anys tindrien alguna cosa a dir-li, res, unes paraules, però després ha resultat que, com en Chiquito de la Calzada, han preferit cagar-se en les seves queixals.
Quina bufetada, per Déu! Entre els que voten habitualment els demòcrates (que tampoc són per llançar coets, però encara conserven certa relació amb el gènere humà) i els que el van votar a ell, però ara intueixen que potser es van equivocar, el partit republicà ha perdut representants a cabassos i s'han multiplicat els nous senadors i governadors demòcrates.
Per acabar-ho d'adobar, al Donald se li ha omplert el panorama polític de negres, dones, hispans, àrabs i homosexuals (o així ho deu veure ell). És a dir, tota aquesta xusma a qui ha combatut amb traïdoria durant els darrers dos anys i que ara se li llença a la jugular. No és descartable que se senti traït i incomprès, ara que el seu poder, que encara és considerable, es veu amenaçat per un congrés i un senat en mans de l'enemic.
Tenim els trumpòlegs d'arreu del món donant voltes al que pot fer el Donald, si mostrar-se contumaç en l'error o fer marxa enrere en les seves polítiques més agressives i inhumanes. Podria rendir-se abans d'hora i gandulejar durant el temps que li queda a la Casa Blanca fins que el facin fora, però ho veig poc probable. L'actitud model “Per al que em queda al convent, m'hi cago dins” es pot aplicar d'aquesta manera o d'una altra molt pitjor: incrementant el seu nivell d'animalitat dins i fora del país amb prohibicions diverses, bombardejos a l'Iran o l'ocupació de Groenlàndia.
M'inclino per la segona opció, si tenim en compte que el primer que ha fet després de la pallissa electoral ha estat anomenar cap del seu gabinet a Stephen Miller, subjecte menyspreable d'extrema dreta, partidari de la mà dura indiscriminada, pare putatiu de les expulsions a sac i sant patró de l'ICE. El seu nomenament no és precisament la proverbial branqueta d'olivera, que diguem.
En qualsevol cas, el primer pas per desfer-se d'ell ja s'ha fet. A partir d'ara, pot embolicar-la grossa o continuar dedicant-se al seu enriquiment il·legal i el dels seus amiguets. Això seria el més intel·ligent. Però el Donald mai ha estat algú a qui li agradés passar desapercebut, així que em temo que hi haurà merder. Només queda veure de quin nivell.