Ahir vam celebrar (alguns) el centenari del naixement de Rafael Azcona (Logronyo, 24 d'octubre de 1926 – Madrid, 24 d'octubre de 2008), un home que no hauria d'haver mort mai, ja que la seva visió del món ens aniria molt bé a l'Espanya actual, quan la política s'ha situat definitivament en el terreny de l'esperpent.
Tot i que va publicar alguns llibres, recordem Azcona principalment per la seva tasca de guionista cinematogràfic. Per a mestres com Luis García Berlanga o Marco Ferreri. I també de productes menys lluents, però dels que serveixen per arribar a final de mes.
Bohemi dins d'un ordre, Azcona mai va arribar als extrems de lampància del gran Perico Beltrán (Cartagena, 1927 – Madrid, 2007), actor i guionista a temps parcial i juerguista a jornada completa, així com gran erudit del món dels toros i el de la sarsuela (a mi em va cantar una coplleta la nit que me'l van presentar a la Gran Via madrilenya) i amic de Berlanga i de Fernando Fernán Gómez, a qui li va escriure El extraño viaje.
Cadascun d'ells es va posar el món per montera a la seva manera. Beltrán, a lo bèstia, com a bohemi de les memòries de Rafael Cansinos Assens. Azcona, de manera més professional i fiable, convertint-se, probablement, en el primer espanyol que va aconseguir viure gairebé exclusivament dels seus guions cinematogràfics.
Deixant de banda els treballs alimentaris, va tenir la sort de creuar-se amb ànimes bessones com Berlanga i Ferreri, als quals els va escriure algunes de les seves millors pel·lícules. Azcona és darrere de El verdugo, El pisito, El cochecito, Plácido, La escopeta nacional… Fabricant un cinema que va saber extreure el més còmic i esbojarrat de l'Espanya de l'època sense que la censura li tallés les ales (tot i que tant ell com Berlanga s'hi van jugar amb El verdugo, una crítica de la pena de mort rodada en un país en què es creia en la pena de mort).
És curiós que les millors pel·lícules d'aquesta parella (recordem com va definir Franco a Berlanga: “No és comunista. El que li passa és que és un mal espanyol”) es rodessin en plena dictadura. Després de la trilogia de l'escopeta, el gran Berlanga es va acomiadar del cinema amb unes pel·lícules que no estaven a la seva alçada. Com tampoc no estaven a la d'Azcona els seus últims guions. En qualsevol cas, ens van ajudar quan més ho necessitàvem, durant la grisor criminal del franquisme, amb unes obres profundament humanes que no tenien res a veure amb els deliris imperials de la Cifesa.
Encara que els seus finals professionals no fossin massa gloriosos, som força els que encara els trobem a faltar i als quals ens agradaria saber què farien amb aquests temps moderns en aparença, però políticament rancis a més no poder i plantats metafòricament als anys 30 del segle passat.
