De vegades escolto comentaris severs sobre els argentins, gairebé sempre relacionats amb el president que van triar a les últimes eleccions generals, Javier Gerardo Milei (Buenos Aires, 1970), aquell individu amb els cabells permanentment esbullats i la cara d’un follet embogit i el cap ple d’idees de bomber.
Si formo part de la conversa al respecte, sempre dic el mateix: que es tractava de triar entre els peronistes, principals responsables del sindiòsia en què s’ha convertit l’Argentina des dels temps del general Juan Domingo Perón i la seva fidel Evita (recordeu l’absurd eslògan: “Perón compleix, Evita dignifica”) i un sonat amb motoserra que assegurava saber molt d’economia i prometia treure els seus compatriotes de la merda en què nedaven des de feia dècades.
Era la clàssica situació Halloween: Susto o mort. Segons molts, la més elemental prudència aconsellava continuar votant per la mort, però finalment es va imposar l’ensurt. I cal reconèixer que, com a espectacle, Milei és molt més interessant que els peronistes (que no sé com van sobreviure a la necessària novel·la d’Osvaldo Soriano No habrá más penas ni olvido, un ajust de comptes fenomenal amb aquella colla de maldestres de dretes o d’esquerres, tant se val, ja que mai no van entendre ni un concepte ni l’altre).
Fixem-nos en la vidilla que ens ha donat amb la seva visita a Madrid, on només Isabel Diaz Ayuso el va rebre amb abraçades fraternals. Núñez Feijoo va fer-se el suec, i fins i tot el seu gran amic Abascal es va buscar un míting el més allunyat possible de la capital del regne per poder-li fer l’esquinada sense quedar del tot com un cotxer. A Sánchez i el seu partit de l’amor els va anar de perles per tornar a intentar espantar-nos amb l’arribada imminent del feixisme.
I Milei, fidel a si mateix, va fer el que s’esperava d’ell: cagar-se en el nostre president, dir que era comunista (com si Sánchez fos una altra cosa que no sigui Sánchez), desitjar-nos una propera implantació de la motoserra i tornar a Buenos Aires perquè els periodistes, com es pot sentir en un telenotícies, el titllessin de mamarraxo que sempre feia quedar malament els argentins en els seus viatges oficials.
Diuen que la situació econòmica ha millorat amb Milei. Em costa de creure, però potser li van servir d’alguna cosa els seus estudis universitaris i la seva passió pels economistes més reaccionaris. Però el que és interessant del personatge està, per a mi, en la seva permanent actuació de boig, que inclou el costum d’insultar els que pensen diferent que ell, sobretot si són periodistes i pregunten coses que no han de (en això és igual que el seu gran amic Donald Trump).
Em fascina la seva (¿tèrbola?) relació amb la seva germana Karina, a qui consulta per a tot a falta d’una primera dama (se li coneixen dues núvies: la cantant Daniela Mori i l’humorista Fátima Flórez, encara que les relacions van ser més aviat breus, cosa que va proporcionar abundant munició als que sostenen que és un homosexual d’armari).
Probablement, el seu serà només una extravagància política de curta durada. I quan perdi les eleccions, tot tornarà a la normalitat. És a dir, al peronisme, que pot ser d’extrema dreta o d’extrema esquerra, però sempre subnormal.
