Que succeeixi un nou episodi de la crisi que l'alta velocitat pateix a Espanya des de fa mesos i que pugin els preus dels bitllets d’avió ha estat tot un.
I sobre aquest assumpte plou sobre mullat. Ja va passar arran del tràgic accident d’Adamuz, que va acabar de desencadenar la complicada situació en què es troba immers el servei de l’AVE. Per aleshores, per cert, corregida i augmentada per diversos factors que no concorren en l’actualitat.
Va ser precisament aquest fet el que va fer que es destapés la polèmica pels passatges disparats. Tant, que l’anomenada pressió popular va portar fins i tot a Iberia a limitar durant uns dies el preu del seu emblemàtic pont aeri. El creixent cost d’imatge amenaçava de superar els beneficis extraordinaris que pogués obtenir l’aerolínia gràcies a aquella conjuntura favorable.
Ara el soroll és inferior perquè el context ha estat un incident de caràcter menor, sobretot si es compara amb el terrible accident esdevingut a terres cordoveses. Per tant, l’efecte inflacionista també ha estat inferior a aquell. Però no es tracta tant del quant sinó del què. I que el transport compleix una funció que va més enllà de l’objectiu (d’altra banda, lloable i insoslayable) de les empreses d’aconseguir beneficis. Es tracta de la cohesió social, de la dinamització de l’economia, de potenciar una sèrie d’interaccions bàsiques per a una cosa tan sagrada en un sistema capitalista com és la generació de riquesa.
És obvi que ni Iberia (el principal operador de la ruta Barcelona-Madrid) ni la resta de competidors són responsables de les innombrables deficiències de la xarxa d’alta velocitat. I que en una economia de mercat, el comportament dels preus ve donat per la inexorable llei de l’oferta i la demanda.
Però aquests elements són compatibles amb l’observació de l’esmentada funció múltiple que compleix el sector del transport. I també amb sostenir una imatge que vagi més enllà d’aprofitar la més mínima oportunitat per engreixar el negoci. Sense mirar aquí i allà; sense tenir en compte el context; sense pensar en la condició d’element d’un ecosistema el funcionament òptim del qual depèn d’un bon nombre d’equilibris. Menystenir-los suposa un perjudici per a tothom.