La veu del patró
Com ja sabran, Junts s'ha carregat d'una revolada els decrets Mari Carmen. Durant un temps, es deia que potser aprovava el decret Mari, però no el decret Carmen. Finalment, per assegurar el tret, els de Puigdemont s'ho van carregar tot, perquè es notés que la veu dels set diputats de Junts al Congrés té el seu pes i la seva rellevància.
La encarregada de justificar la decisió va ser aquella senyora de rostre equí anomenada Míriam Nogueras, especialment adequada gràcies al seu caràcter desagradable, però resilient i inamovible. Si haguessin deixat parlar al seu company Tururull no hauria estat el mateix, ja que el look pusil·lànime d'aquest fa que, fins i tot quan està fotent una bronca, sembli que demana disculpes.
El veus allà, mirant a dreta i esquerra, com si volgués endevinar d'on li caurà la plantofada, i no hi ha qui es cregui el seu to sever i acusador. L'home és tan esquerp i desagradable com la senyora Nogueras, però li manca credibilitat, no com l'altra, a qui només li falta renillar i treure escuma per les narius perquè ens adonem de com està d'emprenyada, una vegada més i com de costum.
D'aquí la perfecció dels, diguem-ne, raonaments de Míriam Nogueras a l'hora de carregar-se els decrets improvisats pel govern en tres dies després de vuit anys de no fotre brot al respecte. I a què venia tanta severitat? En teoria, a la necessària defensa del petit propietari de pisos o pisets, convertit en un monstre per l'administració i els partits a la seva esquerra.
És cert que la parròquia habitual dels convergents sempre ha estat formada per petits burgesos amb algun piset perdut per aquí, però el mateix es pot dir dels socialistes, que no tenen res de bolxevics, encara que a Espanya fins i tot els bolxevics tenen casoplons als voltants de Madrid.
Detecto en la senyora Nogueras un altre motiu ocult: com que ja no poden treure res a Pedro Sánchez (han pescat tot el que han pogut, encara que la meitat de les promeses del president eren falses, i ja no queda gaire a rascar en l'actual cap de tot el que queda del PSOE), potser han optat, directament, per fotre-li la vida obligant-lo a convocar eleccions (si és que, efectivament, les acaba convocant, cosa que està per veure: i si guanya el feixisme?). I és que no sé jo si només amb els petits propietaris en tindran prou per plantar cara a la matamoros de Ripoll i fer un paper digne a les properes eleccions.
Junts és un partit en hores baixes i de capa caiguda. No sé què esperen aconseguir amb aquesta jugada a Pedro Sánchez, però si jo fos el president del govern no perdria l'oportunitat de venjar-me: encara és a temps de trucar al seu amic Conde Pumpido perquè avorti l'amnistia a Puigdemont i s'instal·lin a Waterloo el plor i cruixit de dents. On les donen, les prenen, estimat Puchi.
