El Sindicat de Llogateres ha decidit que Barcelona sigui l'escenari d'un "nou 15M". L'espurna és el tràgic desnonament de Maricarmen; l'objectiu, acorralar Pedro Sánchez per arrencar per decret lloguers gairebé vitalicis. L'espectacle de carrer és innegable; la memòria, però, resulta una mica més selectiva.
Enric Aragonès, un dels portaveus del grup, fa bé de canalitzar l'angoixa genuïna de qui veu el lloguer com un pou sense fons. Cal reconèixer-li que no li tremola el pols a l'hora d'amargar-li la catifa vermella al Govern. Tanmateix, en el seu intent d'acorralar el PSOE, Aragonès corre el risc d'acabar actuant com el figurant estrella en un sainet polític molt més cínic.
El problema és que el seu full de ruta sembla entestat a combatre els símptomes mentre ignora alegrement la malaltia. Exigir contractes indefinits està molt bé per a la rima de la pancarta i perquè Sumar i Podem els aplaudeixin, però obvia que la crisi habitacional no és només obra d'un fons voltor malvat.
Per a l'esquerra parlamentària és molt més còmode aclamar els acampats i exigir expropiacions que explicar per què, després d'anys dissenyant lleis des de ministeris i alcaldies —com la d'Ada Colau, amb el seu irrisori balanç de claus entregades—, el parc públic d'habitatge continua sent un solar buit.
El Sindicat fia la seva victòria a esprémer el propietari privat, comprant el mateix marc mental dels qui fa anys que legislen sense èxit. Tensionar la Moncloa garanteix obrir els telenotícies, però si aquest "nou 15M" es limita a exigir que la ciutadania assumeixi l'escut social que l'Estat es nega a construir, la protesta només servirà perquè l'esquerra parlamentària dormi avui amb la consciència una mica més tranquil·la.