Un fitxatge de campanetes
La política de fitxatges de Sílvia Orriols, la matamoros de Ripoll, no és pas per tirar coets, tot i que li recomano que no perdi la paciència amb Ramon Cotarelo, el seu pregoner de la Diada. Més que res perquè els seus fans encara esperem d’ell molta diversió, sobretot ara, que s’ha convertit en un creuat de la tercera edat contra l’Islam i que reclama el retorn de la mili, perquè els nostres nois sàpiguen a què atenir-se quan els toqui plantar cara al moro que, com tothom sap, és molt traïdor.
No diré que l’últim fitxatge d’Aliança Catalana (AC) sigui un exemple de glamur nacionalista (perdó per l’oxímoron) però, si més no, és conegut o ens sona a la majoria dels catalans: Joan Carretero (Tremp, Lleida, 1955) va militar a ERC entre 1990 i 2009, any en què es va convertir en president d’una entelèquia separatista anomenada Reagrupament (que sonava millor que Quatre arreplegats), amb la qual es va presentar a president de la Generalitat (va a ser que no, estimat Carrateru).
Prèviament, va exercir d’alcalde de Puigcerdà entre 1995 i 2003 i va ser conseller de governació en el tripartit de Maragall, d’on va ser expulsat per un article molt crític amb el seu cap i la seva gestió del nou Estatut d’autonomia que s’havia tret de la màniga. En aquest sentit, va ser un pioner, ja que poc després hi va haver purga al governet i tots els d’ERC van ser fotuts fora a puntades de peu.
Durant tota la seva trajectòria política, Carretero ha exercit de pitufo rondinaire del nacionalisme, queixant-se de gairebé tot i acusant tothom de tou, traïdor o botifler.
Pel que fa a l’amor a la pàtria, ningú donava la talla per al nostre home, que es presentava com el seu defensor més intransigent. I tot i que aquest tipus de personatge no escasseja precisament al manicomi català, cal reconèixer a Carretero que va interpretar el paper amb suma naturalitat des del principi. Donat a les declaracions rimbombants i a l’expressió malcarada, només queia bé al més pur del separatisme local. No sé si en les seves funcions de metge era més afable o si es mantenia en els seus tretze, però com a polític era més aviat del gènere renyador.
Després de l’escàs èxit de Reagrupament, Carretero té ara la possibilitat de tornar a brillar una mica amb la matamoros de Ripoll. Si més no, durant el temps que trigui a descobrir que la senyora Orriols també és una traïdora a la pàtria que només busca la seva ruïna o una infiltrada del CNI en el més profund de la Catalunya catalana. Per no parlar del que li agrada manar al nostre home, cosa que pot propiciar friccions amb la cap.
Com tants d’altres, Carretero s’ha adonat que a AC no cal dissimular, com a ERC, i fer-se el demòcrata. A AC es pot odiar ben clarament, la qual cosa és una alliberació per a qualsevol nacionalista que es preï. Intueixo, això sí, que aquests dos acabaran tan malament com Trump i Musk. Temps al temps.