Dos anys després de la seva sonada reaparició i posterior fugida exprés a Barcelona, Carles Puigdemont insisteix a presentar un episodi de fulletó com si fos un triomf polític. Alardear de la seva entrada clandestina i de la seva veloç desaparició després de pronunciar un discurs a Arc de Triomf no revela la feblesa de les institucions democràtiques, sinó la disposició de l'expresident a degradar-les amb tal de mantenir viu el seu relat personal.
La gamberrada mediàtica d'aquell 8 d'agost, concebuda per enfosquir el ple d'investidura de Salvador Illa, no va aportar cap avenç estratègic a l'independentisme. Al contrari, només va deixar rere seu perplexitat i frustració. Fins i tot el mateix espai republicà, per boca de Gabriel Rufián, li ha hagut de recordar que la maniobra no va passar de ser un "ridícul" indigne de la figura d'un expresident i un ús irresponsable d'una institució com els Mossos d'Esquadra.
Entestat a agitar el fantasma d'una "deconstrucció nacional" sota el mandat de l'actual Executiu català, Puigdemont confirma la seva incapacitat per assumir un paper polític rigorós. Confondre l'astúcia d'un escapista amb la responsabilitat d'un estadista és el símptoma definitiu d'un dirigent incapaç de transcendir el seu propi teatre.