Hi ha a la societat civil catalana un reduït grup d'associacions i entitats que, des de fa anys, desafia el pensament únic nacionalista. Precisament per ser minoritari, la seva tasca té un mèrit extraordinari. I quan, a més, aconsegueix victòries com la d'aquest dilluns, el mínim que mereix és reconeixement.
Gràcies al recurs presentat per l'Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB) de Catalunya, el Tribunal Suprem ha establert que no és conforme a dret excloure el castellà de la retolació de les escoles públiques i concertades de Catalunya.
No és una sentència menor. En primer lloc, perquè crea un precedent que pot projectar-se sobre el conjunt de les administracions públiques de les comunitats amb dues llengües oficials. Però també per la seva càrrega simbòlica. Les aules han estat un dels principals escenaris del projecte de construcció nacional impulsat pel nacionalisme, i el castellà fa massa temps que està absent de les seves parets. Que els rètols reflecteixin la realitat bilingüe de Catalunya no resoldrà el debat lingüístic, però sí que suposa un pas perquè l'escola pública s'assembli una mica més a la societat a la qual serveix.
El que vindrà ara és, per desgràcia, força previsible. Tot apunta que el Govern intentarà minimitzar l'abast de la sentència o retardar-ne el compliment. A Catalunya s'ha tornat massa habitual que l'Administració, en lloc de donar exemple acatant les resolucions judicials, busqui la manera d'eludir-les.
Res d'això resta mèrit a l'associació que presideix Ana Losada. Al contrari. Fa més d'una dècada que ens recorda una idea que el jurista alemany Rudolf von Jhering va formular a La lluita pel Dret (1872): qui no defensa els seus drets no només es perjudica a si mateix, sinó que contribueix a debilitar el mateix Dret. Defensar-los no és només una qüestió d'interès; és també una qüestió de dignitat i de responsabilitat amb el conjunt de la societat.