Una vida malgastada
Ens va deixar fa uns dies el reputat etarra Jesús María Zabarte, Josu per als amics, que algun en tindria (Mondragón, 1945–2026). Tenia 80 anys i un aspecte lamentable: demacrat, calb, amb les orelles destrossades pel pes de les arracades, una enorme txapela i un bigoti a l'estil Village People que potser considerava, com Donald Trump, el súmmum de la virilitat.
L'anomenat carnisser de Mondragón (un malnom que ens permet intuir per on anaven els trets, mai millor dit) ha dinyat sense penedir-se de res, tot i haver assassinat (executat, segons ell) 17 persones i haver-se passat gairebé 30 anys a la presó.
Era presència habitual als mítings del seu company Arnaldo Otegi, un home que sempre s'ha mostrat molt comprensiu amb els assassins en sèrie bascos.
El nostre Josu era dels que sacsejaven l'arbre perquè als bous del PNV els caiguessin les nous, per la qual cosa no és del tot descartable que li posin una estàtua a la plaça del seu poble o, si més no, una placa en reconeixement a tot el que va fer per Euskadi.
I és que l'home, en la seva profunda burrícia, deu haver mort creient que havia estat un patriota exemplar que va fer el que va poder per l'alliberament de la terra.
Aquest subjecte cerril devia pensar que amb cada pobre desgraciat que es treia de sobre feia un pas de gegant cap a la independència del País Basc. Res més lluny de la realitat. Només perpetrava un crim absurd rere l'altre mentre acumulava anys de condemna: passar-se 30 anys entre reixes és esquivar l'existència de la manera més idiota; i assassinar (o executar, si així ho prefereix el difunt) 17 éssers humans és d'una misèria moral l'única excusa de la qual, que ja ningú es creu, és la pàtria, real o somiada.
Segur que Otegi i la gent de la seva calanya veuen a la foto del tipus de la txapela i el bigoti de leatherona un heroi d'Euskadi, però jo només hi veig un vell imbècil que va malgastar vides alienes i la seva pròpia, un tipus a qui, més que enterrar, caldria posar en una bossa i llençar-lo a les escombraries.
No sé quina educació va rebre, si és que en va rebre alguna (intueixo la presència d'algun capellà patriòtic com els de les novel·les d'Aramburu), però és evident que no li va servir ni per a res pràctic ni per a res espiritual.
Si existís el paradís i Sant Pere li preguntés al nostre Josu què va fer a la vida, em temo que la resposta seria curta: “Vaig matar gent que no m'havia fet res i vaig llençar la meva vida als porcs”.
Tan bon punt acabi aquest article m'oblidaré d'aquest desferro humà. Que el recordi entre llàgrimes Arnaldo Otegi. I els seguidors dels serial killers patriòtics que, per desgràcia nostra, n'hi ha i fins i tot donen lliçons de democràcia al Parlament espanyol, oi, Maite?