Ja sabem que Íñigo Errejón (com el seu amic Juan Carlos Monedero) es va ficar en política per pillar la part que no pillava en la seva condició de professor d'universitat, i que tenia certa tendència (com Monedero) a ficar mà a les noies que li quedaven a prop, fins al punt d'incórrer -o acostar-s'hi molt- en possibles abusos sexuals (de fet, el nom del seu partit, Podemos, hauria d'haver estat Follem, amb perdó).
La cosa es va embolicar per a ell quan una actriu anomenada Elisa Mouliáa el va acusar d'això i el va portar a judici per aquest motiu. A la seva manera, això sí. Que va consistir a no presentar-se (tres vegades) al jutjat que s'encarregava del seu cas i el representant del qual ja ha perdut la paciència i ha dit a la policia que facin el favor de detenir-la tan bon punt torni d'aquest país àrab on està rodant una campanya publicitària.
En el seu moment, la senyora Mouliáa va estar a punt de retirar la seva querella per l'atenció mediàtica que havia de suportar, però després va optar per mantenir-la i que fos el que Déu volgués. Des de llavors, cada vegada que el jutge l'ha cridada a declarar, ella no s'ha presentat. Si portes algú a judici, dic jo, pots dir que t'ho has repensat i retires la querella o sostenir-la fins a les últimes conseqüències. En aquest sentit, sostenella i no enmendalla, però no deixar-se veure pel jutjat constitueix una extravagància francament molesta per al jutge i l'acusat.
La veritat és que tot va començar malament per a la pobra Elisa. Segons ella, Errejón la va agredir en una festa, però, en comptes d'enviar-lo a pastar fang, va acceptar la seva invitació per traslladar-se a casa seva, tot i que la seva filla estava malalta i necessitava les seves cures. La cosa sonava a confuses negociacions en estat alterat que no van conduir a res, ja que ni hi va haver violació ni segrest ni res realment punible: un malentès sentimental com tants que es produeixen diàriament, sobretot si hi ha alcohol i cert pols blanc.
El següent sidral sexual del senyor Errejón tampoc li va portar problemes especials, ja que la denunciant, alumna avantatjada de l'escola Mouliáa, va presentar una demanda que després va retirar i mai més se'n va saber res (una altra gran contribució feminista contra l'abús sexual). Si totes les seves denunciants són com aquestes dues, li auguro a l'amic Íñigo un futur més que brillant com a depredador sexual.
Sembla que Elisa Mouliáa ha estat mal aconsellada, i d'aquí els tombs que ha anat fent en el cas Errejón, però, com diria Cole Porter, el que toca és Let´s fase the music and dance. Allargar la situació no és bo ni per a ella ni per al seu presumpte abusador. Ni per al jutge, que deu estar fins al capdamunt que li plantin.
