Les reivindicacions del sector docent sobre les seves condicions salarials s'han convertit en un assumpte especialment delicat per a la Generalitat. L'ambient s'ha enrarit fins a límits que pocs podrien pensar al principi. A això s'hi afegeix la proximitat del final de curs i les conseqüències que per a la vida quotidiana està tenint la intensa activitat dels treballadors, en forma de talls de carreteres i manifestacions.
Per això és un conflicte que requereix una diplomàcia pràcticament quirúrgica per abordar-lo. Com a representant del col·lectiu docent, el sindicat Ustec està perfectament legitimat per manifestar-se, expressar amb vehemència les seves reivindicacions i estendre entre la ciutadania missatges que els facin prendre consciència de la necessitat de millorar la situació laboral.
Tanmateix, el que es mostra especialment inoportú és emprar instruments com l'ultimàtum, com ha fet en les últimes hores la portaveu d'Ustec, Iolanda Segura. Amenaçar el Govern amb aixecar-se definitivament de la taula si en la propera trobada no s'assoleix una solució no aporta res de positiu a la negociació. I, en canvi, afegeix encara més tensió i crispació, que no són ingredients que acostumin a afavorir la claredat d'idees de cara a trobar sortides als conflictes.
Si la situació no fos especialment greu no s'hauria arribat al punt actual. Però fins i tot així, tot pot anar a pitjor. I com més petit sigui el marge per arribar a un acord, pitjor serà el que finalment s'assoleixi. Això, en el cas que s'aconsegueixi. Com en la immensa majoria d'aquests conflictes, a la solució s'hi arriba mitjançant cessions d'ambdues parts. I les postures extremes tanquen les portes a aquesta solució, pràcticament natural.