Plataforma per la Llengua, i el nacionalisme en general, ha incorregut en una flagrant contradicció, i en la seva habitual llei de l'embut, en aplaudir l'estudi d'una doctoranda de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) sobre l'idioma dels sanitaris, en el qual es conclou que "no parlar la llengua del pacient pot empitjorar els diagnòstics mèdics".
Aquesta conclusió ha servit a l'autodenominada "ONG del català" per reivindicar l'ús d'aquest darrer idioma per part de tots els facultatius de Catalunya, sota l'argument que, no fer-ho, posa en risc la salut dels pacients catalanoparlants.
El paradoxal del cas és que ni Plataforma per la Llengua, ni el gruix d'entitats, dirigents i simpatitzants nacionalistes, es plantegen l'existència d'aquests mateixos perjudicis causats per manca de comprensió idiomàtica en el cas de la immersió monolingüe obligatòria en català, imposada a tot el sector educatiu públic de Catalunya des de fa tres dècades.
Allà, fent seu el dit de "l'ample per a mi, i l'estret per a tu", tots ells tanquen files a l'hora de defensar, a capa i espasa, l'exclusió del castellà com a llengua també vehicular a les escoles de la regió. Sense plantejar-se en cap moment —sinó tot el contrari— la flagrant discriminació i el menysteniment que això pot causar en els resultats acadèmics dels alumnes castellanoparlants o provinents d'altres regions. Un cas de doble raser clamorós i molt eloqüent.
