Fa uns anys, per motius que serien una mica llargs d'explicar, vaig assistir al dinar anual de la Germandat del Cargol, celebrat en un bon restaurant de Barcelona --crec que ja no existeix-- que es distingia per dedicar anualment una setmana al modest cargol, cuinat de totes les maneres possibles.
En aquell acte de màxima prosàpia, se'm va concedir l'honor de ser integrat a la Germandat del Cargol: se'm va atorgar un diploma que em declarava confrare d'honor i se'm va penjar al coll una medalla en forma (ho heu endevinat) de cargol.
Entre els convidats, destacaven personatges d'aquells que un creu morts des de fa anys i que potser havien ressuscitat, donat l'ímpetu que posaven a empassar, com si no ho haguessin fet en molt de temps. I entre tots ells destacava la gran Tania Doris, vedet del Paral·lel dels bons vells temps, per la seva relativa joventut, la seva indubtable bellesa, la seva notable alçada i el seu bronzejat radical.
Jo n'havia sentit a parlar, però mai l'havia vista en directe i em portava records de quan els meus pares anaven de tant en tant a veure alguna de les revistes del seu descobridor, Matías Yáñez Jiménez, àlies Matías Colsada (el meu pare sempre li deia Coslada), al teatre Apolo.
Com diuen les folklòriques, jo era un nen quan la Tania (Dolores Cano Barón, València 1952 – Barcelona, 2026) ja era una estrella, encara que, de fet, només em portava quatre anys. Quan vaig tenir edat per veure-la actuar, la revista ja anava de capa caiguda i als joves ens semblava el més ranci del món, però sempre em vaig quedar amb el seu àlies, que em semblava d'una sonoritat fascinant.
Com em fascina la gent que dedica tota la seva vida a una cosa que es va marcint fins a desaparèixer durant el seu periple vital, amb la molesta conseqüència de veure-ho morir davant dels teus ulls, com li va passar a la Tania i al seu empresari/amant/seufo marit, el gran Matías Colsada (Madrid, 1910 – Barcelona, 2000).
Si no recordo malament, la revista constava de música, ball i acudits verds, gènere en què brillaven amb llum pròpia els habituals partenaires de la Tania, Luis Cuenca i Pedro Peña, descrits respectivament en la publicitat com “El còmic de la gràcia seriosa” i “El fabricant de riallades”.
Tot acabava en una cosa anomenada “Apocalipsi final”, que era com el despiporre definitiu. I (se suposa que) la gent sortia del teatre contenta i feliç i amb les piles recarregades per una setmaneta més de tardofranquisme gris i avorrit. Intueixo que aquesta funció havia de complir la revista: acudits dolents i carn fresca per animar una mica a l'espectador.
La revista ja és una relíquia de l'Espanya desapareguda. Començava a ser-ho quan Rafael Gil va rodar el 1983 Las alegres chicas de Colsada, protagonitzada per Tania Doris i escrita per Fernando Vizcaíno Casas, el franquista que més diners va guanyar amb el cadàver del Caudillo gràcies al seu best seller aclaparador Y al tercer año resucitó.
Ara, tots els personatges d'aquest text ja han passat a millor vida. I un recorda amb tendresa i certa nostàlgia una vedet a qui no havia vist en la seva vida fins que se la va creuar en un acte de la Germandat del Cargol.