Un president per a la Rosalía
S'està celebrant el cinquantè aniversari del diari Avui, un dels pous sense fons més notables del catalanisme subvencionat, i fa unes nits es va celebrar una festa de campanetes, crec que al Palau de la Música. Hi va assistir tot el millor de la casa de la catalanitat, però els guardians de les essències van detectar una absència que els va semblar intolerable, la del molt honorable (encara que mai tant com el seu adorat Jordi Pujol) president de la Generalitat, el senyor Salvador Illa, de La Roca del Vallès.
Com era de preveure, el porten posant a parir des de llavors, tot i que l'home va enviar tot tipus de felicitacions i lloances. I és que l'excusa que els va donar per absentar-se de la sessió d'autobombo de l'Avui no els va semblar acceptable: Illa va assistir aquella nit a un concert de Rosalía.
Per part meva, no puc fer altra cosa que aplaudir la decisió d'Illa, i m'agradaria que en prengués moltes més d'aquest tipus en el que li queda de mandat.
Total, amb els lazis mai hi ha manera de quedar bé. Facis el que facis, sempre et quedes curt. Així doncs, resulta molt comprensible que, entre empassar-se el previsible rotllo de l'Avui o anar a moure (moderadament) l'esquelet amb la flamencona de Sant Esteve Ses Rovires, el nostre líder optés per la segona opció. I, a més, sempre pensant en Catalunya, com és la seva obligació, és indubtable que la Rosalía, a diferència de l'Avui, no ens costa ni un euro.
La premsa lazi és insaciable. Qualsevol subvenció li sembla escassa. Si compleixen cinquanta anys de vida, encara que sigui a batzegades i recorrent al suport institucional, cal sumar-se als seus fastos com si els degueres la vida. I després es mostra rancorosa si t'absentes dels seus xerinoles, posant els seus columnistes més ferotges a deixar-te fet una coca per haver preferit anar a un concert de l'artista catalana més internacional del moment. Quina colla de desagraïts.
Ja sabem que Illa no és precisament l'alegria de l'hort. I que, no content amb això, li dóna al running matinador i és de natural missaire. Però, per un cop que li dóna per posar-se la catalanitat per barret, què menys que aplaudir-lo amb el lliurament que jo estic desplegant en aquest article? I per fer front als lladrucs de la premsa patriòtica subvencionada, res millor que una frase taxativa: “Menja i calla”.
Sé que el prudent Illa mai la pronunciarà, però per intentar-ho, que no quedi.