En el periodisme —o si més no en aquell que mereix ser anomenat així— hi ha una línia que no s’hauria de creuar mai: la que separa la investigació rigorosa de la construcció interessada de relats. I aquesta línia, a l’espera del que determini la justícia, avui plana sobre la figura de Rafael Marrasé.
El responsable del digital Porta Enrere i guionista del documental Insostenible està cridat a declarar com a investigat en una causa que apunta a quelcom més que una simple controvèrsia informativa. La querella presentada per Griñó Ecològic dibuixa un escenari inquietant: el d’una presumpta estratègia coordinada per erosionar la reputació d’una empresa mitjançant continguts periodístics.
Cal ser prudents. Serà la justícia qui haurà d’aclarir si va existir o no aquesta trama. Però hi ha elements que, fins i tot abans d’una sentència, interpel·len directament a l’ètica professional. Un d’ells és especialment cridaner: presentar-se davant l’opinió pública com a director d’un mitjà “sense publicitat” mentre, segons la documentació aportada a la causa, la major part dels seus ingressos —fins a un 55%— provindria d’una única font vinculada a l’entorn que ara se situa al centre de la polèmica.
La transparència no és un adorn en el periodisme; és un pilar. I quan aquesta transparència es trenca, també ho fa la credibilitat. Perquè no es tracta només de què es publica, sinó de des d’on i amb quins interessos.
Si, com sosté la querella, part del contingut difós va respondre a una estratègia prèviament dissenyada, el problema deixa de ser informatiu per convertir-se en quelcom molt més greu: una utilització del periodisme com a eina al servei de tercers.
Si finalment es confirma que aquesta frontera va ser traspassada, no ens trobarem davant d’un excés o un error puntual, sinó davant una ruptura profunda dels valors que sostenen l’ofici. Una ruptura que deixa en una posició extremadament delicada a qui la protagonitza i que obliga, una vegada més, a recordar que sense ètica no hi ha periodisme.
