La reina de Galapagar
Amb el que havien criticat a Gabriel Rufián les noies de Podemos, i ara, una d'elles, la més galana (per decisió del seu marit), Irene Montero (Madrid, 1988), s'hi enganxa per intentar salvar els (respectius) mobles. Aviat se celebrarà a Barcelona un acte de presentació de la nova aventura del duet Rufián & Montero, amb la qual es pretén, pel que sembla, salvar l'esquerra de si mateixa.
Soc dels que creuen que el millor per salvar l'esquerra seria que aquests dos tarambanes del progressisme anessin a casa seva i deixessin la tasca a persones més presentables. Però també és veritat que no tenen casa on tornar, almenys en estat metafòric. El Mercadona no és una casa. Santa Coloma tampoc, sobretot quan portes anys per Madrid, als bars i restaurants et diuen Don Gabriel i t'has casat amb una rica del PNB. Aquí del que es tracta és de conservar l'estatus social.
En un altre ordre de coses, Montero, encara que ja ha aconseguit pràcticament desintegrar la competència de Sumar (en gran part, per pròpia ineptitud), necessita donar un impuls al seu Podemos, on les coses tampoc estan per tirar coets precisament, com s'ha vist en les més recents eleccions autonòmiques. Rufián, per la seva banda, s'ha d'anar preparant per quan li assenyalin la porta de sortida a ERC per botifler i españolazo. A aquest no el treus de Madrid ni amb aigua bullent, entre altres motius, perquè allà ningú se li dirigeix en català, que és un mal costum d'alguns dels seus conciutadans, conscients que és una llengua que no domina, però els és igual.
La flotilla solidària amb la Cuba assetjada per Donald Trump és un altre gest de cara a la galeria amb què Montero pretén apel·lar als milers d'estalinistes que conformen el seu partit i, a més, hi ha menys risc que quan la Flotilla Meravella d'Ada Colau, que s'enfrontava (mínimament, això sí) a la possibilitat que els malvats jueus enfonsessin els vaixells de l'expedició: que jo sàpiga, no hi ha portaavions americans a les costes de Cuba per fer saltar pels aires qui s'acosti a l'illa amb una mica de menjar (si no s'obliden del menjar, com els va passar a Colau i Greta Thunberg).
L'important és que parlin d'un, encara que sigui malament. Amb això de Cuba (ni una paraula sobre el seu règim dictatorial), Montero va tirant. I amb la seva associació amb Rufi, encara que sembli allò d'un cec guiant un coix, doncs a veure què pesquem. Si aconsegueixen convèncer algú que són l'antídot contra la dretona rampant, tot això que s'enduen. I, a més, així es fa la guitza a qualsevol polític d'esquerres que pugui estar realment preparat per ressuscitar el progressisme de veritat.
Potser Montero i Rufián no són els nostres millors polítics, però sí és possible que siguin els nostres més hàbils intrusos.