Per si algú no el identifica, el coronel Kilgore era aquell energumen que es mantenia dret i amb les mans als malucs mentre queien bombes al seu voltant i afirmava que li encantava l'olor de napalm al matí perquè feia olor de victòria.
Només per aquell paper a la pel·lícula de Francis Ford Coppola Apocalypse Now, Robert Duvall (San Diego, Califòrnia, 1931 – Middleburg, Virgínia, 2026) ja hauria merescut passar a la història del cinema (encara que en el seu moment no li caigués l'Oscar al millor actor secundari: va haver d'esperar fins al 1984 amb Tender mercies).
Fill d'un almirall i d'una descendent del mític general Robert E. Lee, el senyor Duvall ha estat durant dècades una presència segura, sòlida i fiable del cinema nord-americà.
Durant els seus estudis teatrals a Nova York, va compartir aula amb altres titans com Dustin Hoffman, Gene Hackman o James Caan. El seu primer paper al cinema va ser el de Boo Radley a Matar un rossinyol (1962), on Gregory Peck va fer la interpretació de la seva vida com el professor Atticus Finch.
La seva primera gran dècada va ser la dels 70, amb els seus papers per a Apocalypse Now i les dues primeres entregues d'El Padrí (a la tercera, crec que, per qüestions de diners, va ser substituït pel galant tou dels 60 Troy Donahue - ja fet tot un senyor gran, tot i que tan poc interessant com en la seva joventut-, causant-li lleus desperfectes a la pel·lícula).
A partir d'aquí, la seva presència va ser constant al cinema de Hollywood, gairebé sempre en papers secundaris, però de relativa importància. Encara que va gaudir de rols protagonistes, el nostre home ha passat a la història com un dels grans secundaris de Hollywood, un d'aquells actors que milloren qualsevol pel·lícula per la qual passen.
I és que una pel·lícula amb Robert Duvall sempre va ser millor que una sense Robert Duvall.
Va trigar molt temps a dirigir, i quan ho va fer, després de pagar-se la pel·lícula de la seva butxaca, la cosa no va acabar de funcionar: The apostle (1997) no va congregar l'aplaudiment del públic i de la crítica (encara que aquella història d'un predicador no deixava de tenir el seu interès). Amb un físic que li impedia exercir de galant, Duvall va saber treure el millor de si mateix per interpretar tot tipus de personatges que es convertien, gràcies a ell, en éssers humans.
Amb ell se'n va una classe d'actor que no es regenera amb la velocitat deguda en el cinema contemporani, on abunden estrelles a l'estil Troy Donahue i escassegen les presències sòlides i sempre fiables.
