És indigne escoltar a la prèvia del clàssic com periodistes, teòricament reputats, presumien que el Barcelona li fotria un 5 a 0 al Reial Madrid. Riallades, burles i, fins i tot, reptes d'aquests cutres: "Em raparé al zero si perden". Em segueixo preguntant què aporta aquest miserable espectacle, tenint en compte que donen per fets uns resultats sense donar el valor de l'entreteniment al producte que, dit sigui de pas, tampoc s'ha de rebutjar si es fa bé. Però un, quan neix, ha de saber per a què serveix i per a què no.
Tots aquests mestretites, que diria l'actual president del Barça, Joan Laporta, no entenen que la màgia del futbol és que res està escrit. I, donant per vàlids alguns fets encara per consumar, aquest esport els deixa en un ridícul absolut. El millor del cas és que, ahir dilluns, van desaparèixer completament. Van decidir aplicar una omertà absoluta i evitar donar la cara. Diria molt d'ells que, com a mínim, entonessin el mea culpa i es disculpessin. Però res de tot això. Ens donen la tabarra prèvia amb aspectes personals de la seva vida de hooligan i després abandonen els espais informatius.
I tot això arriba, en paral·lel, a una entrevista a la gran Mónica Marchante. Amb un titular clar i directe: "El periodisme esportiu està malalt. Sento preguntes de vergonya aliena", ha declarat a El País. I té tota la raó del món. Periodistes que es venen només per una palmada a l'esquena d'algun directiu random i la maleïda 'valoració del partit' que es demana a un jugador sense acabar d'entendre que les valoracions les ha de donar el periodista i, després, exigir conclusions al jugador quan se li posa el micròfon.
El problema d'arrel és endèmic i fins i tot s'ha normalitzat. Però, igual que Marchante, em nego a donar per bona la vulgaritat. Aquest virus es respira en molts àmbits del periodisme. El gran Miqui Puig em diu que en la música el tema està en una decadència absoluta. Anar a les masses, com xais, sense reflexionar ni alimentar l'esperit crític. I la por constant que explicar les coses, o sigui, fer periodisme, comporti insults i vetos.
El que m'hauria agradat escoltar per part d'aquells que feien el ridícul abans de diumenge és sortir, donar la cara, demanar perdó i relatar la pura realitat: Mourinho va donar tota una lliçó a Hansi Flick. Des de Barcelona, es ven Flick com l'inventor de la bombeta i està massa sobrevalorat. I de Rodri, potser s'entén una mica que l'entrenador portuguès el rebutgés aquest passat estiu. FI.
