Durant anys, des de Madrid se'ns va explicar, amb una barreja de condescendència i molèstia, que allò del Barça era una milonga. Deien que això de la pilota com a protagonista, la possessió, la iniciativa i l'atac com a forma de vida no passava de ser un conte ben narrat. Un relat adornat, una campanya de màrqueting per vendre un fet diferencial inexistent. El futbol, deien, es guanya amb pegada, amb gen competitiu i amb escut. La resta era poesia per consolar els que no guanyaven.
Doncs bé: la poesia acaba de fitxar el millor migcampista del planeta.
Rodri és el futbolista que ha dominat el Mundial, el migcentre que qualsevol entrenador voldria a la seva pissarra. Tenia sobre la taula una oferta suculenta del totpoderós Reial Madrid: diners, focus, l'aparador del Bernabéu. I va dir que no. Va triar el Barça. No el va escollir per la nòmina ni per la nostàlgia, sinó precisament per allò que a Madrid feia anys que menyspreaven: l'estil. Un futbolista que pensa el joc sap on gaudirà. I sap que el futbol de possessió, posició i pressió del Barça és l'ecosistema natural dels qui entenen aquest esport com un exercici col·lectiu de gaudi.
Resulta que no era màrqueting. Era identitat. I resulta que aquesta identitat és, avui, la més atractiva del món per als millors.
El ‘no’ de Rodri admet moltes lectures, però n'hi ha una que cou especialment a Concha Espina: és un rebuig a l'individualisme. Rebutja el vestidor d'estrelles que competeixen pel seu propi lluïment, que rivalitzen per la portada de l'endemà i que, entre bicicleta i taló, obliden que això va d'onze. Rebutja també un model en què el pla de partit consisteix a esperar que algú s'inventi alguna cosa, perquè el guió tàctic de Mourinho fa temps que grogueja en algun calaix.
I quan no hi ha futbol, hi ha excuses. És la llei més antiga d'aquest esport. A Madrid fa mesos que entonen una lletania que ja es recita de memòria. Que si Negreira, que si els àrbitres els xiulen malament, que si LaLiga els perjudica amb els horaris, que si el Comitè anuncia la sanció a Vinícius dues hores abans d'un partit de Champions, que si el nom de l'àrbitre del Clàssic es filtra dos dies abans... Cada setmana porta un nou greuge, i cada derrota, un culpable extern.
És un discurs ridícul. I, sobretot, impropi de la seva història. És el llenguatge d'un equip petit, del que parla de tot perquè ningú parli de l'únic que importa: que no juga a res.
El victimisme com a cortina de fum, la queixa com a sistema tàctic.
Els números, a més, són tossuts. El Madrid fa dos anys i mig que no aixeca cap títol. Mentrestant, el Barça li ha anat guanyant Lligues, Copes del Rei i Supercopes amb una regularitat que ja ni tan sols sorprèn. L'única festa que s'ha vist a Cibeles en aquest temps és la que es munta cada cop que el Barça cau a la Champions. Resen durant tot l'any per poder “celebrar” les derrotes alienes perquè les victòries pròpies no arriben.
Aquí hi ha el fons de la qüestió. Aquí hi ha el complex. Hi ha qui viu el futbol amb els dits creuats tot l'any, esperant que l'etern rival ensopegui a Europa per sentir que la temporada ha valgut la pena. I hi ha qui el viu cada tres dies, gaudint d'un equip que juga bé, que ataca, que marca gols, que diverteix i que converteix cada partit en un motiu per anar al camp. No cal ser un geni per saber quina de les dues opcions és més sana. Rodri, sens dubte, ho té clar.
A Madrid en diran casualitat. Diràn que és una excepció, que el mercat és capritxós, que els grans tornaran a vestir-se de blanc. Pot ser. Però el missatge està enviat i és nítid: quan el millor futbolista del Mundial pot triar, tria jugar a futbol. Tria la pilota. Tria el col·lectiu. Tria el Barça.
El que hi ha al davant té un nom, i no és nou: barcelonitis. És un complex que només es cura d'una manera, jugant millor. Mentre no ho entenguin, seguiran mirant cap a Barcelona amb el front arrufat, buscant àrbitres, horaris i conspiracions on només hi ha una cosa. Futbol. Del bo. Del que ells ja no tenen.
