El Barcelona porta 11 gols encaixats, 9 a Lliga i 2 a Champions. No són dades alarmants si mirem cap a la competició local, però han de millorar. D'entrada, l'Atlètic de Madrid porta un gol menys rebut entre els seus quatre pals, en total 8. Tampoc és bona la comparació si pensem que l'etern rival blanc porta els mateixos que els blaugrana, un total de 9. I que un Celta de Vigo i un Athletic, molt per sota a la classificació, en porten molts menys, 7 i 6, respectivament.
Però el maquillatge de la Lliga és imbatible. Mires l'esperpent de joc de la majoria o aquest mateix valor i t'adones que el Barcelona no té cap rival possible. És curiós que, sent mes d'octubre, una pensi que aquesta Lliga ja està guanyada. És una setmana per precipitar-se amb aquests presagis, perquè el futbol és futbol. I, davant de dos grans compromisos com el PSG i el Reial Madrid, les sensacions poden canviar. Però el talent, no.
Així que anem al gra. El Barcelona, a Champions, ha encaixat dos gols. I, curiosament, els parisencs de Luis Enrique, un més. En això li dono la raó a Lucho quan en roda de premsa, aquest dilluns, admetia que tots dos equips són molt semblants, tenen un estil de joc amb el qual "són esportius i no peguen puntades". Si això, allò de l'ADN, ho deixem per un altre dia. Sense cap mena de dubte, avui s'enfronten els dos grans favorits a Europa que emanen d'una mateixa filosofia, encara que no es percebi a primer cop d'ull. Però és en aquest punt que tornem a parlar de talent.
Davant d'una competència tan igualada i camins paral·lels, el terreny de la individualitat és el que resta per desempatar qui està millor que l'altre. I, com sempre, torno a la defensa. Les rotacions prèvies al partit, han servit perquè avui Hansi Flick prescindeixi de Jules Koundé. I que també sapiguem la ignorància que ha decidit aplicar davant Alejandro Balde. Avui és un gran dia per a Pau Cubarsí. Però també ho ha de ser per a la resta que configura aquesta línia. Cancelo ha de defensar, a part de córrer i atacar; Xavi Espart ha de madurar; i, especialment, Gerard Martín s'ha de reivindicar i donar un plus de qualitat que a vegades no té.
La veritable prova de foc es juga avui a París i no el cap de setmana. I, ja que estem en plena actualitat, un últim desig: que l'espectacle del futbol no acabi totalment esborrat per delinqüents i suposats aficionats del PSG que mai entenen els límits. França no viu el seu millor moment i, al final, l'esport i la política es barregen més del que haurien.
