Aquesta és la pregunta que dissabte passat feia el tal Mario Lemina, jugador del Galatasaray que dimarts no va comparèixer sobre la gespa de l'Ali Sami Yen. Surrealista i molt poc intel·ligent per part seva però, encara que no calgui, l'hi podem explicar.
Lamine és campió del món i d'Europa amb Espanya, campió de Lliga, guanyador de la Copa i la Supercopa amb el Barça. Va ser escollit millor jugador de l'Eurocopa, Golden Boy, trofeu Kopa i aquesta temporada suma ja 16 participacions de gol amb el Barça: vuit gols i vuit assistències. I, per cert, només té 19 anys. 19.
Lamine no necessita presentar-se a ningú. No necessita que un rival li faci publicitat ni que li pengin una pancarta amb el seu nom. El seu futbol parla per ell, i a Istanbul va tornar a dictar sentència. Potser la frase de Lemina va ser la metxa que va encendre el crack de Rocafonda a l'infern d'Istanbul i és que Lamine és molt Lamine.
Si Mario Lemina volia conèixer Lamine Yamal, ara ja sap com se les gasta. I, cada vegada que escolti el nom del 10 del Barça, que recordi una cosa: hi ha preguntes que és millor no fer i més si no estàs preparat per a una resposta com aquesta.
Més que una victòria a l'infern
El Barça havia de demostrar que aquesta temporada està preparat per conquerir Europa, i va començar fent-ho a Istanbul. Perquè a l'Ali Sami Yen no n'hi havia prou amb jugar bé, tenir la pilota i fer circular l'equip. L'equip havia de tenir personalitat, sang freda i, sobretot, molt caràcter competitiu.
El Galatasaray era, probablement, una de les proves més exigents que esperaven el Barça en aquesta fase regular en un estadi que rugeix i amb una afició que pressiona com poques convertint cada pilota dividida en una batalla.
Aquest Barça ens ha acostumat a atacar, a pressionar i a convertir els partits en una exhibició ofensiva. Ara bé, la Champions no es guanya només golejant els rivals quan tot va de cara. També es guanya quan el partit crema, quan les cames pesen i quan tot l'estadi intenta enviar-te a l'abisme.
I així ho van fer. A Istanbul vam veure un Barça valent, ambiciós i amb fam de Champions. Un equip que no s'arronsa davant de ningú i que es fa gran a base de futbol davant les adversitats.
Les nits grans europees no es guanyen només amb els peus. També es guanyen amb el cap, el cor i amb caràcter i, aquest equip, en va sobrat de tot això.
Molts miracles i poc futbol
A Roma, el Reial Madrid va tornar a demostrar que, quan el futbol no li arriba, sempre pot encomanar-se als miracles. O a la fortuna. O a aquella misteriosa força sobrenatural que sembla acompanyar indefinidament els blancs a la Champions.
Durant bona part del partit, el Madrid va ser un equip ple de dubtes, desconnectat i vulnerable, incapaç de controlar una Roma que el tenia contra les cordes. Però quan semblava que els gladiadors romans estaven a punt de dictar sentència a l'Olímpic, va aparèixer el guió de sempre: remuntada agònica, èpica blanca i salvació a l'últim sospir.
Del 3-1 al 3-4. Tres gols en els últims minuts per convertir una nit que feia olor de naufragi en una altra exhibició de madridisme miraculós.
I compte, perquè això ja comença a convertir-se en la tònica d'aquesta temporada. Partits grisos, futbol inexistent i, quan sembla que arriba el càstig, apareix aquell cop de fortuna que ho tapa tot i que sol portar el segell de Carlos Espí.
Després ens parlaran del caràcter, de la mística i de l'escut. I sí, remuntar també té mèrit. Però no sempre es pot viure de miracles. Perquè una cosa és ser el rei de les remuntades i una altra de ben diferent és necessitar una remuntada cada setmana per dissimular que el teu futbol fa aigües.
