Hi ha juntes que s’equivoquen i juntes que no compleixen. La de Joan Laporta pertany, amb mèrits acumulats, a la segona categoria. L’assemblea del passat dissabte no va destapar un error de càlcul. Va destapar un patró.
Va començar abans d’arribar al palco. La candidatura va assegurar que l’aval estava llest per dipositar-se l’endemà de guanyar. No ho estava, i va caldre tantejar les grans fortunes de Catalunya a la recerca d’avaladors externs per poder prendre possessió. En campanya es va prometre renovar Messi i després se li va tancar la porta. Es va dir que els abonaments no pujarien, i han pujat. Es va assegurar que el Camp Nou estaria llest al novembre de 2024, i ara l’horitzó és 2028.
Ni tan sols els seus propis comptes resisteixen la prova. Cada pressupost anuncia beneficis i cada tancament porta pèrdues: tres exercicis seguits amb números vermells. A qualsevol altra junta això li hauria costat el càrrec, perquè els estatuts obligaven al cessament. A aquesta no, perquè va suspendre aquest article sota l’empara de la pandèmia. Si de veritat "han salvat el Barça", el coherent seria retornar-li la seva vigència. Tampoc han tornat les assemblees presencials que Laporta va prometre als socis. La seva paraula, una altra vegada, paper mullat.
Limak, la gran aposta
L’elecció de Limak es va defensar amb dos arguments: faria l’obra més ràpid i més barata. La comissió d’experts del propi club li havia donat la pitjor qualificació tècnica. Jordi Llauradó va dimitir perquè sabia on portava aquella decisió, i el temps li ha donat la raó. Algun dia se sabrà el perquè d’aquest interès personal de Joan Laporta i Elena Fort pels turcs.
Van dir que del préstec inicial de l’Espai Barça de 1.450 milions, uns 900 eren per a l’estadi i la resta per al Palau i altres equipaments. Ara se’n demanen 500 milions més (300 per a l’Espai Barça i 210 milions en forma de bons perquè la tresoreria ordinària és insuficient per pagar els interessos) i s’admet que el Palau no està inclòs. La conclusió és aritmètica: el Camp Nou costarà prop de 2.000 milions, el doble del previst. Una desviació del 100%.
I a sobre, per contenir la sagnia, es retallen qualitats. Una persona que coneixia a fons el projecte explica que la façana portava, inicialment, bastantes menys lames de les previstes. Ara amb la col·locació de moltes menys i que la separació entre elles és tan àmplia que milers de coloms tindran on niar.
La mentida del Palau
Els incompliments indignen, però enganyar el soci és més greu. Durant anys, qui sosteníem que el Palau no figurava en el préstec vam ser titllats de mals barcelonistes. L’hemeroteca és tossuda:
Al mes d’octubre de 2024, la directiva va dir que les obres del nou Palau s’iniciarien al primer trimestre de 2025 i s’acabarien a principis de 2028. Al setembre de 2025, Josep Cubells, directiu de bàsquet, va assegurar que el Palau estava "dins del projecte de l’Espai Barça”. A vint dies de les eleccions, el tresorer Ferran Olivé mantenia que el Palau estava "en principi" en el pressupost i que es pagaria amb el romanent del Camp Nou. Quin romanent, si calen 500 milions més per acabar-lo? Avui la junta admet el que negava. El Palau no estava inclòs i 4 anys després encara no hi ha projecte ni inversor, i en el millor dels casos les obres començaran el 2028 i els ingressos i l’explotació seran d’un tercer que s’enriquirà a costa del Barça. Les seccions, una vegada més, a la cua.
El preu de la cornisa
El balanç és el d’una dilapidació en tota regla:
2.680 milions de deute financer, més els 1.450 de l’Espai Barça són 4.000 milions de deute total que amb aquesta dinàmica seguirà creixent en lloc de retallar-se. Un patrimoni net negatiu de 168 milions. Un fons de maniobra negatiu de 400 milions. 1.000 milions d’ingressos futurs ja cremats.
Els interessos i el deute a curt termini, que s’haurà de refinançar aviat, acabaran devorant el club. Els actuals dirigents, que d’aquí a cinc anys ja no hi seran, admeten que caminen per una cornisa financera. Ho fien tot al fet que el Camp Nou sigui una mina d’or. Saben els socis abonats què significa això? Que el desorbitat preu de les entrades acabarà traslladant-se als abonaments. I que molts hauran d’oblidar-se de gaudir del seu propi club, com ho han fet fins ara.
