Barça i Reial Madrid són dos pols totalment oposats, dos models, estils, formes d'entendre la vida i de representar condemnades a un xoc que va molt més enllà d'un simple partit de futbol, i quan només som al setembre, ja hem pogut veure fins on arriben aquestes diferències.
Les declaracions de Kylian Mbappé fent la seva particular campanya per la Pilota d'Or, acompanyades, com no, de la maquinària del conjunt blanc no han sorprès ningú, encara que és evident que les xifres, la transcendència del francès en el joc i, especialment, els títols, parlen per si sols i no a favor de l'estrella blanca, qui ha fet certa vergonya.
És cert que, com hem vist a Universo Valdano, el de Mataró sembla haver entrat en la campanya per contrarestar el francès, afirmant que tots dos són els millors jugadors del món encara que ell ho mereixi més pels títols aconseguits aquesta temporada, paraules respectuoses i sinceres, potser conscient que aquest tipus de trofeus individuals tenen un component polític massa important com per no parlar-ne, tal com va demostrar Cristiano Ronaldo guanyant-lo contra un Leo Messi amb molt millor currículum que ell i infinitament més talent, però sense ganes d'entrar en aquest tipus de baralles mediàtiques.
Mbappé i Lamine Yamal demostren clarament els estils de Barça i Madrid, el d'un jugador format a la Masia que pensa primer en el grup i es desmarca d'una possible campanya pel trofeu de France Football, i el del madridista, sortint a petició pròpia davant els mitjans,obviant els seus companys i demanant directament el títol tot i no haver guanyat absolutament res, una cosa que, si hagués estat al revés, els culers hauríem criticat amb duresa un jugador blaugrana egòlatra, però que no passarà al revés.
La maquinària dels uns i dels altres també porta exactament a això, ja que a alguns se'ls mira amb lupa buscant qualsevol tipus d'error mentre que als altres, se'ls justificarà tot el possible i una mica més, fins al punt que el joc de paraules amb Barça i Madrid o les imatges amb l'escut o la samarreta dels uns i dels altres desapareixen o apareixen en funció de la notícia, com hem vist recentment amb alguns casos mediàtics com el de Raúl Asencio, amb un tracte molt diferent a altres que eren al revés, una mostra més de les formes de fer de cadascú.Rodri també ha tastat aquestes formes a Mestalla, després de parlar amb Cubarsí a la banqueta mostrant la seva sorpresa per l'estat del València, una conversa privada sense ànim d'ofendre ningú que ha molestat, si aquesta és la paraula, més a Madrid que a València, i ha obligat el futbolista a demanar perdó, mentre al mateix estadi i molts altres hem vist com Vinicius es dedicava a enviar a segona totes les aficions i a pronunciar paraules molt pitjors que les de Rodri, que a més no van ser en privat sinó a plena vista, sense que passés res de res.
Sembla que el rol de cadascú va amb la samarreta, ja que igual que Rodri es va disculpar de seguida per tancar una polèmica absurda, a la Meseta el seu nou alumne avantatjat, Marc Cucurella, el mateix ex culer que només aterrar va deixar clar que era el club més gran del món, oblidant completament les seves declaracions passades, en plena discussió amb Bisseck de l'Inter va aprofitar per tapar-se la boca per dir-li alguna cosa, sense que hi hagués cap conseqüència o s'apliqués la norma Prestiani.Justament Cucurella ja va ser protagonista quan Messi va denunciar el mateix fet, sense que veiés la mateixa targeta vermella que altres futbolistes al Mundial, i amb tota la maquinària en contra de l'astre argentí, que com a bon senyor que és, mai ha confessat què li va dir el lateral.
Quina diferència veure Cucurella i Xavi Espart, el jove lateral del Barça que aprofita qualsevol ocasió per defensar el seu club, donar-ho absolutament tot i lloar la feina i el joc de l'equip i dels seus companys, pur ADN blaugrana que promet donar grans alegries a l'afició.Segurament el Barça no podria tenir ni defensar l'estil del R. Madrid ni tampoc els blancs podrien sentir-se còmodes i gaudir amb l'estil blaugrana, són dos models totalment oposats, on cadascú defensarà el seu com el bo i criticarà l'altre, un altre al·licient més d'aquesta gran rivalitat, però sí que seria necessari ser més just, utilitzar la mateixa vara de mesurar i exigir el mateix a tothom, o com a mínim, que el candidat a la Pilota d'Or es guanyi al camp i no a la sala de premsa.
Que mentre uns venen jugadors de la Fàbrica per fitxar cracks, altres els creen i preparen a la Masia és la clara representació de com de diferents són Barça i Madrid, com tots dos representen Catalunya i Espanya, el model de joc o la titulitis, la defensa de club i les seves seccions o l'estil presidencialista centrat en el primer equip de futbol, punts que defineixen la manera de ser i de fer de cada club.Per als blaugranes, queda clar que el Més que un Club és molt més que un eslògan, com és la defensa de la cultura, les seccions, la llengua, els valors i una manera de ser que, ni és millor ni pitjor, sinó que és la que fa el Barça un club únic al món, uns valors que defensarem a capa i espasa, contra tot i davant de tothom, perquè això significa ser blaugrana; seguir sent tu mateix i defensant el que ets, mentre la maquinària està en marxa.
Per cert, serà part d'aquestes diferències, però també a uns els recalifiquen terreny mentre els altres es recuperen econòmicament, amb unes regles de la Lliga i del fair play que ara, ja no agraden a gairebé ningú.
