Torna la Champions League i l’afició culer vibra d’emoció. Tot i que l’afició barcelonista té aquest punt contradictori de continuar xiulant la UEFA i l’himne de la Champions abans de cada partit europeu --l’origen dels xiulets ve de la prohibició d’emetre missatges polítics des de temps del Procés--, la realitat és que anhela, més que cap altra cosa, tornar a aixecar una orelluda que es resisteix des de 2015. Joan Laporta, l’únic president del Barça que l’ha aixecat dues vegades, també ho desitja.
El president blaugrana ha dipositat totes les seves expectatives en Hansi Flick, un entrenador l’arribada del qual al Barça va suposar un amor a primera vista. Amor a primera vista. Laporta vol ser el primer president en tenir tres Champions i per això ha donat màniga ampla a Deco per construir una plantilla aspirant a regnar a Europa. Hansi Flick vol ser el primer entrenador en aixecar-la des que ho va fer Luis Enrique a Berlín. Vol ser el tècnic de La Sisena.
Per aconseguir aquest gran anhel col·lectiu, que corre el risc de convertir-se en una perillosa obsessió, Hansi Flick i Deco han dissenyat una plantilla més àmplia, versàtil i amb molts casos de competència directa per posició. És a dir, la majoria de posicions estan duplicades o, en alguns casos, triplicades amb futbolistes de primer nivell, preparats per ser titulars.
L’amplitud de plantilla és clau per afrontar el calendari infernal que han construït les federacions que governen el futbol. 38 jornades de Lliga, més partits de Champions des que va entrar en vigor el nou format, les respectives copes i supercopes de cada país, el nou mundialet de clubs i els compromisos de seleccions. Els jugadors es lesionen i, per aquest motiu, Flick compta enguany amb la plantilla més completa des que va arribar: 25 fitxes del primer equip i, almenys, dos futbolistes del filial en clara dinàmica de primer equip: Jesse Bisiwu i Hamza Abdelkarim.
El Barça de Flick té una columna vertebral que ofereix poques dubtes i està formada per cinc futbolistes indispensables: Joan García a la porteria, Pau Cubarsí com a central de perfil dret intocable, Pedri com a líder del mig del camp, Lamine Yamal com a rei del desequilibri i estrella de l’equip i Raphinha, que s’ha convertit en el líder espiritual, capità i màxim golejador. Cap d’aquests cinc jugadors admet discussió a dia d’avui.
Les altres sis posicions, en canvi, estan perfectament doblades o triplicades, cosa que garanteix a Flick dues coses: 1) La competitivitat necessària per poder triar en cada moment qui està millor. 2) Un ventall d’alternatives que permeti substitucions de garanties en cas de necessitar rotacions per fatiga acumulada o reemplaçaments per lesió.
El lateral dret se’l disputen entre Éric García i Jules Koundé, mentre que tots dos, alhora, es perfilen com a substituts eventuals de Cubarsí en el perfil dret de la defensa. En cas de lesions i de no poder comptar amb tots dos, també Xavi Espart pot jugar al lateral dret. La parella de ball de Cubarsí surt de la competència directa entre Andreas Christensen i Gerard Martín, tot i que el danès també pot, eventualment, ocupar la posició del central de l’Estanyol. Per al lateral esquerre la competència està clara entre Balde i Cancelo, tot i que a dia d’avui el mateix Espart els ha passat clarament al davant amb un rendiment excepcional.
Al mig del camp tenim a Rodri com a nou gran fitxatge que aspira a la titularitat al migcentre posicional, però la presència del jove Marc Bernal és una garantia de present i futur. Amb un company com Rodri al seu costat, Bernal farà un màster i, de moment, han demostrat que poden jugar qualsevol dels dos amb idèntiques garanties d’èxit. Una cosa similar passa a la mitjapunta, amb Fermín López en estat de gràcia i un Dani Olmo que, aparentment era el titular, però que ara sembla relegat a un segon pla. El curs tot just ha començat i hi haurà temps per a tothom. L’interessant és que sent dos grans talents, cadascun aporta virtuts diferents. Fermín és potència, gol i velocitat a l’espai, mentre que Olmo és última passada, parets i jugades de geni en espais reduïts.
Al front d’atac ja ha quedat clar que Lamine i Raphinha són indiscutibles. Intocables. Però l’extrem esquerre que el mateix Raphinha ha deixat vacant se’l disputen ara, amb orgull, dos dels nous fitxatges: Anthony Gordon i Karim Adeyemi. El primer, un fitxatge de 70+10 milions d’euros, parteix a priori com a favorit. És més disciplinat i persistent. Adeyemi, que ha costat 22+7 milions, és més brillant i menys obedient, té un punt més anàrquic i, tot i que és capaç de superar Gordon en velocitat --tot i que tots dos són dels jugadors més ràpids d’Europa--, potser és menys sacrificat en la pressió. Per ara, Adeyemi té més gol, però ha estat suplent en tres dels quatre partits de Lliga.
Amb tot aquest batibull de noms i posicions --on no podem oblidar el paper de Gavi com a suplent de Pedri i les figures de Frenkie de Jong i Brian Fariñas com a alternatives a la medul·lar, així com l’arribada de Gabriel Jesús per donar descans o alternatives a Raphinha, a més de Bisiwu i Hamza i dels porters suplents, Szczesny i Livakovic-- ens fem una pregunta: Quin està cridat a ser l’onze de gala de Flick?
Per ara no hi ha una resposta clara a aquesta pregunta, però si les lesions respecten els futbolistes i l’evolució de cadascun d’ells segueix el seu curs natural, des de Culemanía ens atrevim amb aquest onze: Joan García; Jules Koundé, Pau Cubarsí, Andreas Christensen, Xavi Espart; Rodri, Pedri, Fermín; Lamine Yamal, Raphinha i Gordon. Les dues posicions que més dubtes generen segurament siguin les defensives, on Koundé i Éric estan molt igualats, així com Christensen i Gerard.
